Fa deu mesos que la Sara i el Marc estan junts. És tot màgia extrema, sexe desaforat i diversió a mansalva, però s’acosta Nadal i mentre el cervell de la Sara bull d’il·lusions i esperances, el Marc no sembla que sigui conscient que en aquestes dates assenyalades és quan s’exposa la naturalesa real de les parelles, de les relacions. El Marc no sembla que sigui conscient que seria un bon moment per presentar la Sara a la família. ¿O n’és tan conscient que prefereix xapar la boca i anar fent com si res i qui dia passa Nadal empeny?
Divuit de desembre. Falta una setmana justa per al vint-i-cinc. La mare de la Sara li pregunta si hi anirà a dinar; la senyora Puntí és molt previsora i no vol deixar la seva filla sense targeta —amb una mica de floreta seca posada a la cantonada superior esquerra— amb el seu nom a la taula ben parada en cas que de sobte es despengi i aparegui. Sap de les trifulgues de la seva filla amb el noi de cals Coma i no té clar si al final dinarà amb ell i la seva família o bé a casa, amb tots, com cada any. Li diu no ho sé, mama, encara no ho sé.
No ho sap perquè el Marc encara no ha fet oficial la relació —encara no estic preparat, vinc d’una separació recent i complicada— i no ha tingut el valor d’explicar a la família que surt amb la noia de cals Puntí (des de fa gairebé un any) i que la portarà al dinar de Nadal.
La Sara pateix fort. Se sent imbècil i traïdora. S’imagina la seva mare asseguda a la taula del menjador amb el retolador daurat a la mà, esperant que li truqui per dir-li sí, mama, ja pots escriure el meu nom a la targeteta, que vinc a dinar per Nadal. I la mare, escriure Sara deixant-se l’ànima a cargolar la essa.
Vint de desembre. El Marc i la Sara sopen en un restaurant molt cuqui de la zona alta de Barcelona. Sembla que s’ho passen bé, però es tracta només d’un suflé sostingut per la misericòrdia de la Sara. Ella se’l mira, agafa aire.
O ara o mai. Li diu:
M’encantaria venir a dinar amb la teva família per Nadal. Ja fa gairebé un any que estem junts i encara no m’has presentat com la teva nòvia, i això em fa sentir malament, trista, perquè és com si no fos prou bona per a tu. O que t'avergonyeixis de mi. Jo t’estimo, tot i que no pares de dir-me que encara és aviat per saber si t’estimo o no. Jo sento que t’estimo, i no penso deixar-t’ho de dir. I per això vull formar part de tota la teva vida, de la teva família, dels teus amics. M’agrada molt tot el que fem, és un somni, estar amb tu, però necessito més; vull més.
Silenci.
El Marc no ho sap, però la Sara acaba d’aplicar-li en tota la cara el mètode kamikaze, una tècnica extrema que consisteix a deixar anar tot el que sents no per salvar la relació, sinó per provocar-hi moviments definitius. Una forma no sé si molt desesperada o molt valenta —o les dues respostes són vàlides— de fer explotar una bomba que ho canviarà tot.
Sílvia Llop, autoproclamada la psicòloga de l’amor, proposa aquesta maniobra en casos de relacions atrapades en bucles dolorosos. El mètode kamikaze. Després de veure a la consulta casos i més casos de dones en situacions sense sortida aparent més enllà d’esperar eternament fins que l’altre reaccioni, va posar nom a una actuació radical per desencallar relacions de merda en què un es fa el longui i l’altre pateix allò que no està escrit. Llop diu: “Quan saps que has de sortir d’un lloc, però sents que les teves emocions t’hi mantenen amarrada com a ostatge, genera situacions límit” que facin canviar del tot l’aspecte de la relació.
¿Notes que s’atabala cada vegada que li dius t’estimo? Doncs digue-l’hi tantes vegades com necessitis. ¿Té por al compromís? Pregunta-li quan fareu oficial la relació. Fes-li les carícies i els petons que et vingui de gust fer-li, fica’l en converses profundes cada cop que ho necessitis. En una relació sense tibantors, totes aquestes actuacions formarien part d’un dia a dia corrent, natural, sa. Però en el cas de relacions inestables o fràgils, poden marcar un punt d’inflexió. ¿De resultat incert? Molt. Però un punt d’inflexió.
Sílvia Llop explica que el que solem fer en aquests casos és just el contrari, és a dir, callar per no molestar. Però si tens clar que has arribat al límit i notes com se t’acaba l’oxigen, el millor que pots fer és provocar que li exploti el cap. Només així podràs avançar. Caigui com caigui la moneda, podràs avançar.
També avisa, Llop, que “és una tècnica extrema, recomanada només per a casos en què et sentis molt atrapada” i vulguis sortir d’allà però no et vegis capaç de prendre cap decisió més enllà de fer-ho volar tot.
Silenci.
El Marc continua en silenci, però la Sara ja ha deixat anar el mort. Ha dit el que havia de dir i, per primer cop en molt de temps, respira i l’aire no se li encalla a la gola. Sigui quin sigui el desenllaç, ella ja ha mogut fitxa.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
