És ben curiós com, al llarg de la vida (si més no, d’una vida atapeïda, com la meva, i no ho dic ni amb orgull ni aflicció, it is what it is), les dianes relacionals varien en funció de què necessites aprendre, encara que sigui a cops de roc.
Els primers nens que em van agradar eren bones persones, discrets i bells, valedors, per dir-ho d’alguna manera, de la meva fragilitat social. Amunt i avall de Matadepera, passàvem les tardes d’estiu menjant esponges, allargant el setembre fins que ja no ho era i el fred de llavors ens tancava cadascú a casa seva.
Necessitava nens que no fessin mal.
Més endavant, quan vaig canviar d’escola i d’ambient, vaig ser feliçment absorbida per un entorn, no sé com dir-ho, però còmode. Ja no havia de lluitar per sobreviure, tot era prou còmode per no necessitar valedors de la meva fragilitat social, perquè jo molava. I com que molava, se m’acostaven l’equivalent vallesà dels quarterbacks als high schools americans: els jugadors de hockey.
Necessitava que em fessin cas.
A la UAB, però, el paisatge va canviar dràsticament: una varietat humana ben diferent de la del poble. Llegia El País i duia els cabells llargs, el noi que em vaig adonar que m’agradava, i parlava de coses com ara de la lluita de classes i d’un autor que es deia Jack Kerouac. Era alt, guapo i interessant, però a mesura que vam anar intimant vaig descobrir que era de Sant Cugat i que aquells abrics bohemis que duia eren de l’Antoni Miró.
Necessitava sortir de la bombolla.
Però la tenebra. Em cridava la tenebra, i a fe de Déu que la vaig experimentar des de dins i ben al fons quan vaig anar a viure a Barcelona i el jazz em va abduir. Puc ben assegurar que allà ningú portava abrics de l’Antoni Miró. Segrestada pel turment propi i aliè, em vaig emparellar amb persones torturades que se’m van endur més enllà del magma. Massa temps.
Necessitava tocar fons.
Però el que em passa és que soc de naturalesa lluminosa, jo. La negror em crida, però la llum, més, i sortir del Pipa Club per sempre va ser una de les millors coses que he fet a la vida. Eskerrik asko argiagatik, Gorka.
Després, i no pas de seguida, després d’anys de remunta, un bon dia vaig entrar en un súper i em vaig enamorar. Ja no hi havia tenebra, sinó llum del dia, llevar-se d’hora, cuidar-se, menjar bé. La meva tendència a la desferra havia estat superada i, des d’ara que us ho asseguro, vaig jurar-me que no hi hauria marxa enrere.
Necessitava estimar-me.
Allò tan suat de atraus el que necessites a cada moment és una veritat com un temple. Ara –des d’haver viscut un ventall d’experiències tan ampli, intens i instructiu– només corro cap a la llum, com la Caroline de Poltergeist. I no és perquè em faci por la fosca, sinó perquè d’haver-me perdut tant, sé perfectament on soc.
¿Hauria pogut arribar a aquest punt tan lliure i bonic per altres camins? No ho sabrem mai.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
