Des de fa uns quants mesos em passa una cosa perfectament qualificable de: una de les millors coses que m’han passat a la vida. I és que després d’un sopar bonic, però estèril des del primeríssim moment, se’m va oferir la possibilitat de ser acompanyada a casa. No! No, gràcies, després vaig suavitzar. No, gràcies, me n’hi vaig tot passejant.
¿Sabeu què és the walk of shame? Crec que s’ho van inventar els americans. És el camí de tornada d’una nit de festa, quan ja clareja, i amb tota la decadència que implica. Com més t’ho has currat per arreglar-te la nit abans, més patètic és el passeig de la vergonya. Doncs lo meu va ser –llums de neó– the walk of freedom.
Li vaig fer un parell de cobres i au revoir, mon ami, i vaig enfilar el carrer Calvet com si a Francesc Macià m’hi esperés una carrossa per portar-me per tot Catalunya a proclamar que l’amor no ha de ser una missió, sinó un imprevist.
I a més va ser una cosa com molt contundent. Com el que m’agradaria que em passés per ser creient d’una vegada i poder deixar de seguir comptes catòlics per Instagram per entendre’ls. El que em va passar va ser que em vaig adonar amb tots els quarks del meu cos –els de l’ànima inclosos– que ja no necessitava buscar parella.
Alguna substància química m’ha emmetzinat, m'entestava a pensar els primers dies, però la cosa no remetia. I a força de ser-hi, es va imposar de manera veraç una mena de cúpula dins meu de mil milions de quilòmetres ja no quadrats, sinó cúbics!, d’espai on abans hi havia pensaments fent soroll d’homes fent soroll.
Un espai que, com diu la meva caríssima escriptora de boscos Selena Soro, s’omple de molta més creativitat de la que et pensaves que tens, tenies o tindries. I jo hi vull afegir que, a banda de creativitat, dins aquesta megacúpula de possibilitats també m’hi he trobat el que demano de genolls cada vegada que enceto terapeuta: tranquil·litat.
Sense il·lusions, sense esperances, sense pensament màgic, sense veuetes, sense silencis, sense senyals, sense rau-raus, sense anàlisis, sense enigmes, sense concessions, sense trampes, sense absurds, sense comèdia, sense estratègies, sense esperes, sense pressa, no regrets.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
