O ho vaig llegir o algú m’ho va dir, que si la persona és com ha de ser, mai no enviaràs un missatge equivocat. Sempre dintre els límits del respecte, esclar. Que un culdolla a destemps no agrada a ningú. No, vull dir aquells missatges de no sé si enviar-lo o no perquè ai aviam què es pensarà o com s’ho prendrà o què entendrà.
Posem-ne un exemple.
Ahir la Joana i el Joan van anar a sopar i tot molt bé fins que la cosa es va torçar perquè la Joana va comentar alguna cosa francament neutra sobre algú amb qui va tenir un affaire fa anys i que el Joan té travessat.
La Joana va sentir com si de sobte tots els fluids del seu cos s’haguessin tornat vinagre perquè sap que fàcil no serà, sortir-ne. El Joan és una bona parella, però té això, que es gira de sobte quan a les converses irrompen exs o persones que sospita que tenen o han tingut la Joana per objectiu.
Una bona llàstima, perquè el sopar era tan bo com car i se’l van acabar d’esma, perquè no fos dit, però si arriba a ser per ells, tant per la Joana com pel Joan, haurien tocat el dos de seguida que el tema va ser tret. La Joana es vol morir –burra, més que burra–, mira si costa poc, no parlar del Marcel. Però ara sí que ja no hi ha remei: seran dies de males cares. S’ho sap.
No estava clar si aquesta nit dormien a casa d’un o de l’altra, però que dormien junts, segur. Doncs mira, no. Cadascú a casa seva i sense saber si el cap de setmana planejat segueix en peu.
Ara sí: la Joana, del llit estant, agafa el mòbil i escriu:
Joan, no estic bé, estic trista i necessito parlar amb tu per aclarir coses que ja no haurien de passar
Es recol·loca el coixí i pensa no, que ja no haurien de passar és agressiu.
Joan, no estic bé, estic trista i necessito parlar amb tu per aclarir coses que ens fan mal
(...)
Joan, estic trista i vull parlar amb tu per aclarir coses que et fan mal
(...)
Joan, estic trista i, si tens un moment, m’agradaria parlar amb tu
(...)
Et va bé que parlem un moment quan puguis?
Però ni això, envia la Joana, perquè sap que és millor no remenar la merda, perquè se sent culpable ja no d’haver tret el Marcel a la conversa, sinó d’haver-hi tingut l’affaire fa set anys.
La Joana s’adorm trista. Molt. I li ve al cap allò que una amiga li va dir que havia sentit d’una altra amiga: que si la persona és com cal, el primer missatge ja hauria de valdre. Sense retocs, sense haver-t’hi de repensar trenta vegades, hauria de valdre tal com raja. Amb la tristesa, el dubte, el desig que les coses siguin més maques, de parlar-ne, amb el nus a la gola. Perquè els missatges que últimament voldria enviar al Joan li queden tots al pap.
Perquè el problema no és si envies o no el missatge: el problema és si tens por. De la reacció, del retorn, del silenci, del gir sobtat que coneixes tant. El problema és un altre.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
