Soc desendreçada. Terriblement. Però una cosa de no dir. Allò que és a dalt és a baix i deu ser que el trànsit cerebral se’m fa realitat a través de generar caos (caossos, en plural, més d’un, però la paraula no existeix) increïbles en espais de temps minúsculs. És a dir: puc estar asseguda al sofà i alhora, i sense saber ni com ni per què, desendreçar la cuina i desplegar samarretes que, plegades, no feien cap mal a ningú. És fins i tot admirable, segons com. I no em torba. Perquè és la meva merda, i la meva merda me la gestiono jo.
I quan, a més, dins l’espai mental i físic hi has de fer cabre una criatura petita i les coses i la feina i la responsabilitat i l’esgotament que implica, el desgavell esdevé sufocant.
Però de sobte –si no ets de les afortunades que van comprar esperma a través d’aquella web danesa i els va funcionar, com van fer algunes amigues i que ara tenen viquinguets catalans– alces el cap i albires, allà, al fons, un volum que… ostres! Si és el pare de la criatura! M’havia oblidat que podia demanar-li ajuda. ¿Et fa res fer el sopar? Ara no puc, he d’acabar una cosa. ¿Has comprat ous? Si no em dius que els compri, ¿com vols que ho sàpiga? ¿Et pots quedar la nena una estona, que m’he de dutxar? Just me n’anava, posa-te-la al bany amb l’hamaqueta. ¿Quan et vagi bé, pots estendre la roba i posar una altra maquinada? Ok, estenc, però la màquina la poses tu perquè no sé quina roba s’ha de rentar.
I costa. Costa un ou, perquè et dius que sí, que ja fa coses, carrega garrafes de vuit litres d’aigua. I ahir va treure els plats del rentavaixelles sense que l’hi vagis haver de demanar (recorda, però, que aquesta nit l’hi hauràs de pagar amb sexe, que si no se sent recompensat no ho tornarà a fer més). Aviam, amb algo ajuda. Per això costa, perquè fer-nos conscients que hem triat un discapacitat per formar una família és acceptar que estem enmig d’un fangar de la mida del Pacífic.
Però tot i que costa, sempre, creu-me, sempre arriba el dia que el sentit comú et diu nena, que són faves comptades. Que per tenir un home així a casa, val més no tenir res. Que si igualment ho has de fer tot, si no hi és no viuràs amb l’esperança –i la consegüent decepció– que sàpiga què falta a la nevera o que no perdi els nervis cada vegada que la nena plora.
El caos serà el mateix, però no gastaràs energia –la poca que tens– a esperar. ¿Que els plats són bruts? Ja posaràs el rentavaixelles quan et vagui. T’organitzes com pots perquè saps que no vindrà ningú a ajudar-te. I això, paradoxalment, alleuja.
I un dia, després del trasbals lògic d’haver-te hagut de desfer de la vida somiada, et lleves i t’adones que viure sense ell és no haver de justificar la fatiga que sents les vint-i-quatre hores del dia ni haver d’oferir cos a canvi d’uns cigrons cutres amb tonyina. I que vius exactament en el mateix caos, però un caos teu, un caos lliure i lliure de culpa i desassossec.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
