La Sílvia sopa amb el Lluc i la Meri. Feia massa que no es veien, però és que tot anava bé. El Lucas i la Meri van sospitar que alguna cosa no rutllava entre la Sílvia i el Moi quan van veure, massa dies seguits, que penjava fotos d’ella sola a la vora del mar. Mal senyal, en la Sílvia. Els qui la coneixen bé saben que fa servir el mar com a autolesió. Saben que no li agrada gens i que només hi recorre quan està tan buida que necessita deprimir-se per sentir-se viva. Altres dirien —diuen, de fet, als comentaris d’Instagram—: quina pau, quina enveja, el mar tot ho cura, quina sort, i també sempre hi ha algun t’ho mereixes tot o no canviïs mai.
—¿Però quant fa? —pregunta la Meri a la Sílvia.
—L’endemà de Sant Jordi. Em regala la rosa i l’endemà em diu que no pot, que m’estima molt però que no pot.
—¿I va desaparèixer?
—Del tot. Cap missatge, res.
—Però quan et vas liar amb el Pere no estàveu pas junts, amb el Moi.
—¿Junts? Què va, això va ser fa anys. Ni ens coneixíem, amb el Moi. Però ara diu que això que treballem junts amb el Pere que no pot i no pot i no pot.
—Però ¿a tu t’agrada, el Pere?
—Ni de conya, però com que vam tenir una història i a més està boníssim, el Moi diu que segur que passarà algo si ens anem veient cada dia.
—Però què té, ¿sis anys? —exclama el Lucas.
—Segons ell, tothom se’m vol follar, ja ho sabeu. No és la primera vegada que marxa de casa per fantasies d’aquestes que es munta.
—Quins collons —fa la Meri—. Però si és ell el que et va fotre les banyes al cap de poc d’anar a viure junts.
—Piensa el ladrón que todos son de su condición —declama el Lucas.
La Sílvia està destrossada. Se sent culpable que el Moi l’hagi deixat. Pensa que potser té raó, que és jugar-se-la massa, això de veure el Pere cada dia. Però la Meri i el Lucas hi parlen fins passades les tres de la matinada. Que la culpa no és seva, que ella no ha fet res de dolent. Que el Moi té la consistència de l’allioli negat (aquí riuen una estona mentre expliquen al Lucas què vol dir negat).
El sopar ha estat balsàmic, per a la Sílvia. Arriba a casa poderosa, carregada d’arguments i es fica al llit.
Que el sopar ha estat balsàmic també ho pensen la Meri i el Lucas. De tornada cap a casa comenten que ja era hora, que aquest paio és un penques i que la té pel pito del sereno. Ara sí que l’han vist decidida: la Sílvia val molt, i avui l’hi han fet saber més que mai. Plorava, ella. Deia gràcies, gràcies per estimar-me tant, nois.
I l’endemà la Sílvia es lleva i un missatge d’àudio del Moi de 47 segons.
I l’endemà de l’endemà la Meri és al sofà. El Lucas està acabant de treure la roba de l’assecadora i ella remena el mòbil. La Sílvia i el Moi seuen en una terrassa, dues cerveses sobre la taula i ell fa el selfi. La Sílvia riu com si el sopar de l’altre dia no hagués passat mai.
La Meri i el Lucas miren la foto i no diuen res. No perquè no tinguin res a dir, sinó perquè saben que si comencen, no acabaran. I és que estan tips de parlar de la Sílvia, de com ajudar-la, de com acompanyar-la, de què fer per animar-la, per fer que s’adoni de la seva vàlua. Des que està amb el Moi que l’han d’anar recollint cada cert temps. I ara, ara que es miren i no diuen res, potser s’estan preguntant si estimar-la ha de voler dir seguir-hi sent. ¿On arriba l’amistat?
—Jo ja no puc més —diu la Meri deixant el mòbil girat sobre la taula—. A la propera ja s’ho farà, ¿saps? Que s’espavili sola, que sempre tornem a mateix lloc i a mi això ja em fa mal.
—No ho sé, amor —rebaixa el Lucas—. Em fa molta por que s’enfonsi i no en sàpiga sortir sola.
I callen. Cadascú fidel al que sent. Per primera vegada després de tantes vegades no hi ha acord ni estratègia. Només la certesa incòmoda que estimar no vol dir el mateix per a tothom. I encara menys, a qualsevol preu.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
