La meva primera escriptora preferida va ser un personatge de ficció: Jo March. Després de llegir Donetes volia muntar clubs de lectura amb la meva germana petita, que no tenia cap ganes de seguir-me la corda. La Jo m’agradava no només perquè fos escriptora, també perquè deia coses que no tocaven, perquè se saltava les convencions de l’època. M’estirava a escriure a terra, com ella. I potser ja començava a entendre que per ser una noia no tenia per què fer-me el món petit ni estar a les ordres dels altres ni fer el que se suposava que havia de fer. De la Jo March no només vaig aprendre a escriure, crec. També em va fer entendre que cal qüestionar-ho tot, cosa que vaig començar a fer de ben petita, cada cop que a classe m’explicaven alguna cosa que no veia clara. La Jo m’ha acompanyat sempre. Encara recordo que quan vam fer el trasllat a l’Escola Bloom nova, vaig sentir-me com ella quan munta l’escola a casa la seva tia. Tenim una escola, Jo.
Amb el temps, vaig entendre que hi havia moltes maneres de ser la Jo. Seria impossible citar-les totes, però diria que la primera escriptora que em va voler fer escriure seriosament va ser la Carmen Martín Gaite. La seva literatura. Vaig llegir les primeres línies de Lo raro es vivir i vaig aixecar la vista del llibre. Uau. He de poder escriure alguna cosa així, algun dia, recordo que vaig pensar. I m’hi vaig posar, mentre llegia totes les novel·les de la Carmiña i descobria, en els seus llibres, altres dones que m’ensenyaven coses, dones que eren amigues, que tenien cura les unes de les altres, dones que miraven per la finestra quan mirar per la finestra era una de les poques maneres de fugir que tenien. Més tard vaig saber com de difícil havia sigut la vida de la Carmen i em vaig admirar encara més de com no perdia l’humor ni les ganes de tirar endavant. El primer llibre caríssim que vaig demanar als meus pares van ser els seus Cuadernos de todo, compilats en una edició preciosa. Hi torno sovint.
La Montserrat Roig em va arribar a través de les dones grans que m’envoltaven, que el Sant Jordi del 1991 es van comprar, totes, Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Jo, que era curiosa de mena, vaig llegir-lo així que em va caure a les mans i hi vaig trobar algú molt més gran que jo que pensava gairebé igual que jo, que tenia el mateix amor per la literatura, a qui també li costava saber on havia de dibuixar la línia entre la literatura i la vida. La Montserrat Roig era moderna, era culta, era optimista i compromesa. Tenia tot el que m’agradava.
Després van anar arribant altres dones. Algunes de ficció, com la Teresa Goday de Mirall Trencat o l’Elizabeth Bennet d’Orgull i prejudici. Però també altres escriptores, com Maria Mercè Marçal, que va convertir tres de les meves circumstàncies adverses en tres dons. O Ana María Matute, que es va negar a acceptar que la infantesa és un lloc dolç; o l’Ursula K. Le Guin, que semblava dir-me que si el món estava mal construït, en podíem construir un altre. Un planeta sense gènere fix, una societat sense propietat, altres formes d’exercir el poder.
Una de les meves preferides és Cynthia Ozick plantant cara a Norman Mailer al Town Hall de Nova York, el 1971. Mailer era aleshores una bèstia sagrada de les lletres nord-americanes i havia escrit que un bon novel·lista podia prescindir de tot menys del «residu dels seus collons». Ozick va aixecar-se entre el públic i, amb aquella aparença seva de senyora educada i tímida, que sembla que et preguntarà per on passa l’autobús, li va preguntar de quin color era la tinta quan hi sucava els collons. El públic va esclatar en rialles. Mailer es va rendir: «Ozick, et concedeixo el round». Ella, com Jo March, tampoc no va demanar permís per entrar a la conversa.
Faria una llista interminable d’escriptores que m’han inspirat, no només pel que escriuen. Els viatges d’Aurora Bertrana, la insolència d’Anne Sexton, la manera d’anar a l’essència de Montserrat Abelló, com Lydia Davis pot fer explotar una idea en quatre frases, com la Lorrie Moore fa un acudit allà on no toca fer-lo.
Però tinc la sort, també, d’haver arribat a ser escriptora, com la Jo. Això, a banda de l’escola, també ho hem aconseguit, March. I, per tant, d’estar envoltada de referents. Dones que fa molt de temps que escriuen i tradueixen o editen i em donen molt bons consells. Escriptores de la meva generació amb qui hem crescut plegades sense competència. Lectores amb qui he tingut converses molt valuoses. Totes les dones fortes que tinc al voltant.
Torno a l’inici, doncs. Aquella Míriam petita que somiava reunir-se amb tot de dones, com les germanes March, i fer un club nocturn de lectura, ara que té quaranta-quatre anys, mira enrere i ho té. I tot i que les seves referents de sempre m’acompanyen, com si les portés dins el cor, com al poema de cummings, tinc la gran sort de tenir les referents a un cop de telèfon. No em podreu negar que és una sort meravellosa, una sort que ni em podia imaginar quan, de petita, llegia sota els llençols amb una lot o escrivia estirada a terra. Ho he aconseguit, Jo.
"Parlen les dones" acull articles i entrevistes inspirats en la jornada del mateix nom que organitza cada any el Departament de Cultura.
