—M’encanta el teu barret!
—Moltes gràcies.
—Però encara m’agrada més com escrius. Fa molts anys que soc fan teva.
—¿De debò? ¿I per què?
—Perquè la teva literatura sempre em sorprèn i m’admira. És enginyosa, divertida, lúcida, sarcàstica, dolorosa, crítica... ¿Què més es pot demanar?
—A tu no t’he llegit. Em sap greu.
—No te’n sàpiga. No m’han traduït a cap llengua i escric en català.
—Això és un handicap. Ja ho entenc.
—Què hi farem. Tothom té els orígens que té. Els teus són molt excitants.
—No ho diries si els haguessis viscut.
—Tens raó. M’agrada com barreges experiències molt personals amb la ficció. La teva primera experiència laboral al Japó fa estremir per com et van tractar de malament.
—Me n’he venjat. La literatura pot ser més afilada que una espasa.
—En aquesta última novel·la, Psicopomp, el que expliques de Bangladesh m’ha esborronat. Les mans del mar que es van apoderar de tu als dotze anys, l’anorèxia...
—Ja n’havia parlat abans.
—A Biografia de la fam, per exemple. També m’ha impressionat que no et miris els nens pobres de la platja, que passen gana, ni els leprosos que visitàveu els diumenges, amb aires de superioritat.
—Els aires de superioritat només els gasten els mediocres.
—Tens raó.
—¿Què més t’ha interessat, de la novel·la?
—Que tu siguis el teu propi psicopomp.
—Ben vist. ¿I què més?
—Els ocells. Els ocells de cada país on has viscut. La metàfora dels ocells vinculada amb la creació literària. El que dius de la literatura. Ets un geni.
—Escriure és un privilegi que demana molt d’aprenentatge. La meva primera novel·la, Higiene de l’assassí, era l’onzè original que escrivia. ¿L’has llegit?
—Oi tant. És de les que m’agraden més. Sobretot quan apareix la periodista femenina.
—La majoria de principiants no accepten la fase d’aprenentatge, consideren que l’objectiu és publicar.
—¿Com es reconeix l’escriptura d’una persona que debuta?
—Per l’excés d’equipatge. No estalvia res a la frase. Saber diferenciar el detall que compta del que és un llast, la paraula punyent de la que fa nosa. Calen anys, per dominar aquest art.
—Tens raó. Crec que en una obra la llengua no ha de fer mai nosa.
—Em copies les paraules.
—És que ho expliques tan bé que no cal que m’escarrassi a buscar altres maneres de dir-ho.
—L’escriptura, si es practica amb la intensitat adient, és el mètode d’elucidació més fulgurant.
—Tens raó.
—L’escriptura és autoconeixement i també coneixement de l’alteritat.
—Sí.
—Quan acabem, podem anar a fer una altra copa de xampany per celebrar tanta complicitat. Mira l’ampolla: gairebé ja és buida.
—Vinga! ¿Rosat, aquesta vegada?
—Hi ha maldat al darrere dels teus ulls. Si m’has llegit bé, ja saps que només en bec del daurat.
"Antídot contra la vanitat" és una secció d'Antònia Carré-Pons poc ambiciosa. Només pretén desemmascarar actituds que alimenten els egos fins a deixar-los tan prims com les potes d’una aranya esculpida per Louise Bourgeois.
