Sant Jordi és una festa. Els carrers bullen, hi ha llibres i roses pertot arreu. Això que Ella acaba d’escriure és un tòpic, prou que ho sap. Però és que resulta que li agrada la jornada, encara que els escriptors i escriptores vagin amunt i avall com una estampida de bestiar, encara que Ella, asseguda darrere d’una taula, no signi gaires exemplars perquè no és una escriptora d’èxit, encara que hi hagi anys que per dinar s’hagi hagut de conformar amb un entrepà menjat tot caminant. Esclar que la festa té detractors, per tot allò que diuen que l’hem convertida en un circ mediàtic i que de literatura n’hi ha ben poca i que els autors es presten a un joc en què no haurien hagut de participar mai, etcètera.
Però és que resulta que a Ella li agrada, la jornada. Li agrada barrejar-se entre la multitud, sentir que forma part d’un cos social acolorit i viu, contemplar les cares somrients dels lectors i lectores que s’acosten a la seva taula o a la del costat (més aviat a la del costat), saludar alguna amistat que s’ha desplaçat a posta per dir-li hola, veure la passió lectora amb què les editorials recomanen els seus llibres, xerrar de no res amb alguna persona simpàtica que tingui a prop. Sempre ha pensat que si aquesta festa de la civilitat l’hagués inventada un altre país, a Catalunya tothom la trobaria admirable. De vegades li fa l’efecte que els catalans tenim tendència a disparar-nos trets al peu.
Algun Sant Jordi, li han fet alguna entrevista. Aquest any, Ella no sap com anirà. Potser alguna ràdio se la trobarà atzarosament pel carrer i li preguntarà quin llibre recomanaria. No s’ho haurà de pensar gens: Rosa candida, d’una autora islandesa de nom impronunciable. Se l’ha llegit i li ha semblat delicat i deliciós, un llibre que et reconcilia amb la vida. És un llibre ple de flors, de roses. Les coses hi estan explicades amb tanta naturalitat, els protagonistes desprenen tanta confiança en les persones, tanta companyonia i solidaritat, que encara que hi passin desgràcies el drama no existeix perquè la desgràcia s’afronta amb el mateix estoïcisme que s’acara la felicitat. L’escriptora islandesa li fa l’efecte que ha de ser una persona amable, que no s’ha deixat posseir per l’excés de vanitat. O potser sí, perquè de vegades la personalitat de qui escriu no té res a veure amb el que desprenen els seus llibres.
En té una prova contundent, d’això que afirma. Ella recorda ara una escena que va contemplar l’últim Sant Jordi, protagonitzada per un escriptor masculí a qui admira. Eren a la parada d’una llibreria, hi havia l’escriptor i el seu editor a tocar de la taula on seia Ella. L’editor feia cara d’atabalat, havia arribat tard perquè l’havien entretingut en un altre indret. Com que no tenia feina a signar, Ella va parar l’orella a la conversa, per pura xafarderia. L’escriptor estava fent observacions d’estil al seu editor, a propòsit de la propera novel·la que li havia de publicar. L’editor anava fent que sí amb el cap mentre es fregava les mans, senyal d’un xic de nerviosisme. ¿Com pot ser, es preguntava Ella, que en un dia tan atrafegat com aquest algú trobi que és el moment adequat per parlar amb detall i insistència de la seva novel·la? ¿No podria haver abordat el tema en un altre moment, més reposat? Una actitud més discreta és impossible si et penses que ets el melic del món dels escriptors.
"Antídot contra la vanitat" és una secció d'Antònia Carré-Pons poc ambiciosa. Només pretén desemmascarar actituds que alimenten els egos fins a deixar-los tan prims com les potes d’una aranya esculpida per Louise Bourgeois.
