10 d’octubre de 2026. El dia va començar amb un pregó. Un pregó com Déu mana, com els antics pregons dels nostres pobles quan aquell home, amb la petita trompeta i una gorra de plat, cridava l’atenció i esventava el que afectava a tothom. Va ser un dia de commemoració dels vint anys d’existència del Centre Quim Soler, ara convertit en Fundació Quim Soler. Abans, del vi i la literatura, i ara, de les cultures arrelades, que si fa o no fa vindria a ser el mateix, perquè si la tradició vinícola i les històries a la voreta de foc no són cultura arrelada, ja em direu què ho és. I així començava, deia, la jornada festiva a les Mines de Bellmunt del Priorat, a la mina Eugènia, un lloc carregat d’història i passat que ens endinsa en les entranyes d’una terra abans de plom i ara de vi. Convertida en espai museogràfic, val la pena visitar-la per veure que les coses no sempre han estat com són ara.
El pregó de què parlava adés, a càrrec de la fantàstica actriu i narradora Jordina Biosca, ens va fer partícips d’un conte que repassava moments, històries i emocions compartits per tots els assistents, com correspon a un bon pregó. Un porró i unes catànies van començar a circular entre els assistents i, enmig d’un silenci només trencat pels xerrics dels qui bevien a galet –perquè ja se sap que qui el porró no sap alçar, no sol ser bon català–, les paraules emotives i directes de la Jordina van donar pas a una poetada prioratina que va sembrar l’ambient de versos dits pels poetes Oriol Sauleda, Núria Martínez-Vernis, Josep Pedrals, Víctor Bonet Arbolí, Alba Vinyes, Andreu Subirats i l'Associació de dones de Poboleda.
Després, vermut i paella, música i més música, micròfon obert i versos lliures. Jocs i xalera generalitzada per celebrar que hi ha un indret, petit i bonic, potser no gaire poblat i potser tampoc gaire mirat ni admirat, on passen una muntera de coses. Un indret on s’organitzen combois que agermanen i literaturitzen, que engrandeixen el país –els Països Catalans, de fet– i que posen la mirada atenta en tot el que volem i desitgem per als llocs que habitem i que, sense cap mena de dubte, són lo mig del món.
La celebració no es va acabar aquí, sinó que va continuar tota la tarda, i tindrà una segona ronda fora del Priorat. Serà a Barcelona, la ciutat on va néixer Quim Soler i on encara hi ha molts amics i coneguts seus, a més de molta gent que estima el projecte que Roser Vernet, que va ser la seva companya, va fer realitat amb una voluntat més que lloable i continua impulsant.
I és que la Fundació Quim Soler és un model de com es pot crear xarxa, de com es pot connectar gent de dalt i de baix, de l’est i de l’oest, per compartir i aprendre a mirar els bancals, el riu –furtat i enyorat–, les cases i les persones. Aprendre d’una gent i d’un cel sobre una terra de trencadissa llicorella, de ceps i d’oliveres i d’ametllers, i d’ortigues i de tot el que hom pot imaginar que es troba en tanta abundor.
I per continuar aprenent, seguirem celebrant. La propera cita serà el dissabte 12 de desembre a la sala d’actes de les Cotxeres de Sants, on continuarem fent via i combois en companyia de tots els que ens hi vulgueu acompanyar. Que visquin els combois de la Fundació Quim Soler, cultures arrelades, i que visquin també tots els que s’hi agermanen per fer gran la xarxa de país que ens interessa.
