Com el vent que es menja per les puntes
les banderes, així vam començar
a desestimar-nos.
I quin espectacle el nostre,
fabricant debades una esperança
rere l'altra.
D'aquests anys, sí,
queden alguns bells records,
espases que brillen
fins en les tenebres.
Però ara ho veig clar:
érem un arbre que creixia
amb destrals a les arrels.
Quantes vegades
se m'ha esborrat aquest poema
per les llàgrimes.
Ciència exacta
Premi Miquel de Palol 2014
© Manuel Forcano, 2014
© d'aquesta edició: Raval Edicions SLU, Proa
