L’allunyament inexplicable entre una mare i la seva única filla dona lloc a una pregunta universal i inquietant: com s’ha d’estimar? Quina és la frontera entre l‘amor i la possessió, entre la cura i la sobreprotecció? A cinc mil quilòmetres del seu país, sola, una dona observa una finestra il·luminada. Dins d’aquella casa, hi ha dues nenes jugant: les seves netes. La Yoela no les coneix. Fa anys que la seva filla Leah va marxar de casa per construir la seva pròpia vida i gairebé no en té notícies. Tanmateix, hi va haver un temps en què estaven molt unides: què va fallar, per què? Resseguint les passes d’una família tan sòlida ahir com desorientada avui, a Com estimar la teva filla (publicat per Edicions 62 i traduït per Marta Castillon), Hila Blum ens mostra les passes en fals i els enganys d’una mare que estima la seva filla. Us n'oferim un fragment.
Potser, abans de ser mare, no era conscient de com s’estimen les filles. Vaig sentir parlar d’una mare dotada d’una força extraordinària que la feia omnipotent, vaig llegir al diari que una dona havia aixecat un cotxe amb les mans per treure la seva filla de sota, vaig llegir que una dona havia abraçat la seva filla petita durant dos dies sencers mentre s’agafava a un tauló de fusta enmig de l’oceà, vaig llegir que una dona havia matat la persona que havia fet mal a la seva filla, i sabia que l’amor d’una mare pot ser salvatge i desenfrenat, però no entenia l’amor quotidià. Després el vaig entendre. Després del naixement de la Lea el vaig entendre.
Només vaig pegar a la meva filla una sola i única vegada. La vaig agafar molt fort del braç fins que em vaig adonar que li volia fer mal, que li estava pegant sense que ni ella ni jo ens n’adonéssim. Fins i tot en això ens vam enganyar. Ella, però, m’havia fet enfadar molt, es negava a seure en un tamboret de la banyera perquè li raspallés les dents, s’aixecava i tornava a seure, i sortia del lavabo rient i dient «primer pipí», «primer aigua», «més aigua». Ja n’hi ha prou, vaig cridar. I la vaig agafar pel braç amb força, i mirant-la als ulls, vaig tornar a cridar —jo mateixa em vaig sorprendre d’aquell crit— «Prou! S’ha acabat! Si vols que et renti les dents, vine aquí, seu bé, obre la boca i estigues quieta. Ho has entès?! Ho has entès?!». Ella no es va moure. Durant un moment es va quedar així sense respirar i sense obrir la boca. Vaig tornar a preguntar, sorpresa per tot plegat, «M’has entès?!», i la Lea va seure, va dir que sí i va obrir la boca lentament. Però quan em vaig asseure davant d’ella amb el raspall a la mà, va tornar a tancar la boca, va allargar una mà i em va acariciar la galta i em va dir «però abans vull veure els teus ulls». I en aquell moment em vaig adonar que la meva filla intuïa quan era jo i quan no, i que sempre ho sabria.
