Un 19 de juliol, ara fa noranta anys, l’escriptor i dibuixant Apel·les Mestres moria a casa seva, al passatge Permanyer (com són les coses! Avui, en aquest passatge de Ciutat Vella no hi viuria cap escriptor local; només hi tenen cabuda els cafès d’especialitat i establiments semblants). Un juliol, ara fa noranta anys, Franco va fer el cop d’estat que conduiria a la fi de la Segona República i a l’inici de la Guerra Civil. Mestres era d’ideologia destacadament republicana i just va morir quan la Segona República va entrar en crisi: ¿devia ser conscient que aquell somni s’esfondrava?
Aquell mateix 1936, al novembre, naixia el meu avi Pere, en un Mataró ja assolat per la guerra. Pa negre i misèria: és el record dels fills d’aquella generació.
Hi penso el 19 de juliol d’enguany, diumenge, a la nit, mentre les places s’omplen de gent per celebrar la victòria d’Espanya a la Copa del Món de Futbol. Per no sentir res abaixo les persianes, tanco les finestres, em poso auriculars amb cancel·lació de soroll. Més enllà que no m’agradi el futbol, no em ve de gust celebrar res. Aquest vespre han hospitalitzat l’avi Pere i és possible que no arribi a bufar les espelmes dels seus noranta anys a la tardor. Està molt feble.
El somni del meu avi va ser tenir una casa a la muntanya. De jove va comprar una finca a Dosrius, hi va edificar i hi va passar cada cap de setmana de la resta de la seva vida, amb la meva àvia. Serrava arbres, desbrossava camins, feia fogueres. De petit l’acompanyava i l’observava. En fer catorze anys em van regalar una càmera Canon 1100D i vaig començar a gravar-lo mentre traginava pel bosc. Uns dies després de la victòria del Mundial, una pulmonia que ha anat empitjorant s’ha endut l’avi Pere i aquests vídeos domèstics són un dels pocs documents que em queden de la veu, els gestos, la mirada de l’home que (en part) va criar-me.
Apel·les Mestres, ja a la seva maduresa, va escriure i il·lustrar un poema narratiu ambientat en un bosc i el va titular Liliana (1907). En són els protagonistes principals tres gnoms: Flok, Mik i Puk. Baixen del bosc –la Selva– a uns gorgs –el Gorg de les Nadales– i hi descobreixen una presència excelsa, inigualable: una dona-aigua que respon al nom de Liliana. En viuran enamorats fins que Flor de Lli, un silf (és a dir, un esperit semblant a una fada, que habita els camps), la convenci perquè marxi a viure amb ell a “la plana”. Liliana desapareix i els tres gnoms resten desenganyats, “com estàtues caigudes, / passen dies i nits esperant… esperant…”, fins que s’esdevé una altra desgràcia: l’Home arriba a la Selva, proveït d’una destral i preparat per destruir el tresor de la naturalesa.
Si els gnoms representen l’harmonia i l’ordre de la vida al bosc, Liliana representa la irrupció abrupta del desig, del caos, de l’inesperat. A la presentació d’aquesta Liliana que edita Barcino, el professor Josep Maria Domingo, que n’ha escrit la introducció, deia que “el gran dilema modernista és aquest: ¿compromís o fugida? Això és Víctor Català, això és Joaquim Ruyra. El que Mestres introdueix és la decisió per la fugida que suposa el desig, Liliana”. I així com Liliana representa la irrupció del desig, l’Home és la irrupció de la destrucció.
Apel·les Mestres, nascut el 1854, era pròpiament un escriptor del segle XIX, com ho podien ser Jacint Verdaguer, representatiu del Romanticisme, o Narcís Oller, exemple clar del Realisme. Mestres, però, tenia una sensibilitat imaginativa i interdisciplinària que faria que, al tombant dels segles XIX i XX, els joves modernistes, obsedits amb l’obra d’art total i el vitalisme, hi simpatitzessin; s’emmirallaven en la fantasia i la llibertat de les imatges i poemes que creava. Mestres va escriure Liliana per correspondre l’amabilitat d’aquests joves que hi reconeixien un referent des de les planes de revistes com L’Avenç o Joventut; se sumà a la novetat, a l’estètica de la generació nova, i compongué una Liliana indubtablement modernista. L’empremta vitalista hi és clara: “Visca tot lo que viu, lo que perfuma i canta, / lo que sens fi reneix, saba o sang, ala o flor! / Visca lo bell, lo etern, la Selva, nostra Pàtria, / nostre amor, que mai fuig!; nostre ser, que mai mor!”.
Com que Mestres prestava una gran atenció a la comunicació visual, va fer acompanyar els seus versos amb una sèrie d’il·lustracions de gust simbolista i prerafaelita, de la seva pròpia collita. El lector les recorre amb el mateix plaer amb què llegiria un còmic o manga actuals. Són dibuixos de caràcter molt anglosaxó: fantasiosos, obscurs; ningú diria que els ha fet un mediterrani. De fet, a l’edició de Barcino s’inclouen algunes il·lustracions que havien quedat descartades de la primera, la del 1907.
Quatre anys després de la publicació original del poema, Mestres en va preparar una versió escènica per a la qual Enric Granados en va fer la música (pot recuperar-se des de YouTube o Spotify). L’espectacle va tenir lloc al Palau de Belles Arts de Barcelona i va ser un fracàs de públic per la sonorització defectuosa de l’espai. L’edició de Barcino reprodueix el text d’aquesta versió teatral i els figurins que Mestres va dibuixar a tot color per al vestuari.
En aquests figurins (però també a les il·lustracions) l’aparença de Liliana és exuberant. En cert moment del poema, els tres gnoms li fan una ofrena: Mik li dona un lliri, perquè se’n pugui fer un vestit; Flok li regala una papallona, de la qual n’arrenquen les ales perquè Liliana se les pugui posar; Puk, sense saber què regalar-li, li acaba dedicant un poema. A la versió teatral, de fet, Flok no li regala les ales d’una papallona sinó “dos punyats de joiells”. Des de la distància del temps, des de la falta de més documentació històrica, només ens queda imaginar com devia ser l’aspecte de l’actriu que va encarnar Liliana en aquell llunyà 1911.
En un dels molts vídeos que vaig fer del meu avi mentre caminàvem pel bosc, hi anàvem conversant. Ara el torno a veure i sento com em parlava de tota la feina que havia fet al llarg d’una vida per tallar arbustos i arbres i obrir camins a través del verd. Deia que la naturalesa sempre fa el que vol; per més que intentis domesticar-la, per més que tracis camins a través de la seva frondositat, tornarà allà mateix; a la llarga, els cobrirà de nou de plantes i arbres, si ningú se’n cuida. M’és inevitable veure l’avi Pere com aquell Home que, al final de Liliana, apareix al bosc amb una destral i és motiu d’esglai per als tres gnoms. Aquests vídeos al bosc els vaig enregistrar fa més de deu anys. Després l’avi va començar a tenir problemes de salut i va deixar de poder-hi pujar cada cap de setmana. La passió d’una vida es va apagar.
De fet, pensant-ho bé, a la faula de Liliana qui identificaria més clarament amb el meu avi no és l’Home sinó els gnoms, entregats a la feina i a la cura del bosc, afables, modestos, discrets. Dèiem que, si els gnoms representen l’harmonia, el caos l’encarnen tant Liliana com l’Home. Ara bé: representen menes de caos diferents. Liliana és el caos del desig: imprevist, gratuït, incontrolable; els gnoms no han decidit voluntàriament caure als seus peus, simplement s’hi han trobat. El caos que representa l’Home amb la seva destral, en canvi, obeeix a la tàctica i el benefici personal. Sembra el caos al bosc perquè en vol treure un rèdit; té mentalitat extractivista. És per això que Flok, Mik i Puk l’expulsen.
Avui dia també ens convindria distingir tipus de caos. N’hi ha que són interessats i destructius, com la desinformació demagògica o la polarització. També n’hi ha d’altres que és millor no estalviar-se per tenir una vida bona, com el caos de l’enamorament o el del dol. Quan Liliana desapareix, els tres gnoms l’enyoren: “Fidels sense fe, sense esperança esperen, / revivint lo que fou com si encara sigués. / Tornarà a son altar el déu que hi veneraven? / Ai!, els déus que se’n van ja no tornen mai més!”. Com diu Josep Maria Esquirol, és millor estimar que ser estimat (és millor ser com els gnoms que com Liliana, que simplement es deixa adorar), perquè l’essència de la vida humana és sentir, és la capacitat de quedar afectats pel que ens passa; la vall de la indiferència pot semblar més tranquil·la i ordenada però no resulta desitjable.
Mestres escriu els versos següents: “[L’Home] viu de devorar i devora per viure, / fins que mor, com mor tot, quan ha devorat prou; / i a la terra tornant, de nou torna a ser planta, / i la planta, bestiar… i el bestiar, un home nou”. No sé si al meu avi li hauria agradat ser incinerat i que les cendres fossin escampades pel bosc que va estimar tant, perquè no era la classe de persona que parla d’aquestes coses; la qüestió és que va acabar enterrat al nínxol familiar. M’agrada pensar que amb el temps esdevindrà pols, matèria, i que d’aquesta matèria en sorgiran els gnoms protectors dels boscos futurs. Ara fa noranta anys, Mestres moria i el meu avi naixia. Sí, ara fa noranta anys.
Liliana
Apel·les Mestres
© Editions du Seuil, 1977
© d’aquesta edició, Futurbox Project, SL, 2015
© de la traducció, Claudia Casanova, 2015
