Primer és la terra. Una remor d’esquelles ens pren per sorpresa i ens retorna a un lloc antic, primerenc, on tot comença i tot es recorda. Les bombetes de llum càlida tremolen dins un reixat i una dona, sota una xarxa penjada al sostre, fa sonar les esquelles com si despertés una constel·lació adormida. Després, l’aigua. Tres vasos de vidre, tres altures, tres timbres. Colpejats amb delicadesa, s’alcen com un petit xilòfon natural que ens convida a escoltar el món amb orelles netes. És en aquesta atmosfera mig hipnòtica que s’inicia la presentació de la revista La Nadala 2025.
La directora de la Fundació Carulla, Marta Esteve, entra amb la serenor d’algú que sap que parlarà de llum en un temps que en necessita. Ens recorda que “La Nadala és cultura i impacte”, i ens interpel·la des d’aquest món incert, trepidant i sovint deshumanitzat que mirem a través de les pantalles. Però enmig d’això, diu, els artistes obren escletxes. I enguany, la revista posa el focus en deu projectes culturals que transformen i milloren la societat catalana, reivindicant l’accés universal a la cultura i la necessitat vital de poder crear, formar-se, expressar identitat i teixir comunitat.
La cultura és llum, i avui ho volem veure de prop. A partir d’aquí, la presentació esdevé un viatge. Una experiència immersiva que ens fa recórrer els capítols de la publicació amb el cos i l’oïda: dansa contemporània amb música electrònica experimental tenyida de roba folklòrica; poemes que travessen l’aire; sons que ens arrelen o ens desconcerten. El públic es deixa endur.
El primer a parlar és Esteban Marín, president de la Fundació Contorno Urbano. Explica Mòdul, el projecte amb què va guanyar el Premi Lluís Carulla 2022 i que ha transformat el barri de la Florida, a l’Hospitalet de Llobregat, a partir de cultura, comunitat i ecologisme. On hi havia asfalt, hi han plantat futur. I el futur, quan és compartit, sempre fa més llum. Tot seguit, Tere Badia recorda Després del vendaval, una exposició al Centre d’Art Santa Mònica que demostrava que l’art pot reparar, repensar i cosir els trossos d’un món esberlat. Col·lectius com Sindillar o Sitesize hi imaginaven formes noves de comunitat després de la tempesta, com si crear fos també un acte de cura.
Una poetessa entra a l’escena i ens regala una dissertació sobre les llimones, extreta d’Allò blanc de la llimona. Un text trencat com el nostre temps, fruit del diàleg entre dotze joves de Palestina i Catalunya que es pregunten com es pot canviar un món que sembla massa gran. En acabar, Teresa Palop, directora del Festival Incert, denuncia el genocidi palestí i llegeix dos testimonis colpidors dels joves palestins que han participat en l’obra. L’escenari, diu, pot ser també una trinxera. Una trinxera de paraula, de gest i de resistència. La llum s’obre cap a altres marges. Jordi Llorach, fundador de l’associació Treure la llengua de l’armari, reivindica el compromís amb la llengua catalana dins l’ambient LGBTIQ+, perquè continuï bategant amb tots els seus colors i veus. I de seguida, la sala es contagia de moviment. Sandra Jurado, ballarina i mediadora comunitària, ens treu de la cadira. Ens posa en parelles, ens fa ballar amb música funky de Michael Jackson i, sense saber ben bé com, la formalitat queda esberlada i esclata una rialla col·lectiva. Ella, autora d’El hip hop com a eina de construcció de pau, defensa el ball com a camí cap al pensament crític i el canvi social.
Poc després, la dansa contemporània torna per calmar el batec i reinstal·lar-nos en l’escolta. Les llums baixen, com si el món hagués de contenir la respiració per uns segons. Llavors parla David Bueno, doctor en neuroeducació. Explica la seva immersió a l’Institut Quatre Cantons del Poblenou i com les arts activen la part més humana del cervell. “Per una societat més rica i lliure —diu—, perquè la tecnologia no ens utilitzi a nosaltres.” Les seves paraules cauen com aigua clara. La següent espurna ve de Natàlia Radó, directora d’Asperger Catalunya, que ens parla de Wolfgang, la pel·lícula de Javier Ruiz Caldera. Explica com la música pot reparar vincles i oferir aixopluc emocional a infants amb autisme. La cultura, aquí, és refugi i pont.
I s’apaguen de nou les llums: una dona juga amb el so de les caniques, que cauen com petites gotes metàl·liques sobre la superfície de la nit. El públic calla, hipnotitzat. És llavors quan l’òpera irromp i omple la sala. Xavier Quinquillà, director de la Fundació Orfeó Lleidatà, explica Òpera a les venes, un projecte que transforma el relat d’una infraestructura vital en un cant compartit sobre l’aigua, la memòria i el futur. Una “història colossal i transformadora d’aigua, terra i sang”. A continuació, Jordi Fosas, director artístic de la Fira Mediterrània de Manresa, reivindica les noves generacions de creadors que renoven les tradicions i mantenen viva la festa com a forma de comunitat. La cultura popular —potser la més antiga de totes— torna a respirar dins del present.
I, com un cercle que es tanca, tornen els dansaires del principi. Els seus cossos, els seus gestos repetits i renovats, ens recorden que la llum no és només la que il·lumina, sinó la que acompanya. La Nadala 2025 s’acaba com ha començat: recordant-nos que la cultura és l’eina que ens fa més humans. Que encén la nit. Que ens uneix en l’esperança. I que, fins i tot en temps difícils, sempre hi ha algú disposat a encendre una llum perquè els altres hi puguem veure.
[Pots aconseguir el teu exemplar de La nadala, la publicació que la Fundació Carulla edita cada Nadal des de fa 59 anys, aquí]
