L'escriptora i periodista Eva Piquer, fundadora de Catorze, ha rebut el premi Ars Magna a una trajectòria de foment de la cultura i la lectura durant la Nit de l’Edició i la Lectura 2025.
La Institució Francesc de B. Moll ha guardonat l'escriptora per "tenir una veu personal, incisiva i emocional", per "haver consolidat un espai [Catorze] que celebra la cultura, la paraula i la sensibilitat contemporània, convertint-lo en un punt de trobada per a lectors i creadors" i per haver escrit llibres com Difamació, "que planta cara a la mentida i a la infàmia i ens ensenya que un dels reptes de la ciutadania és no callar davant la calúmnia i l'ofensa pública, perquè la dignitat de la democràcia així ho necessita".
En el mateix acte s'ha estrenat la nova cerca simple i avançada del Diccionari Català-Valencià-Balear, i s'han premiat també la il·lustradora Nívola Uyá i la Biblioteca Municipal de Sineu.
Reproduïm el discurs que ha pronunciat Eva Piquer en rebre el guardó:
«Em fa una il·lusió immensa rebre un premi per la tasca que miro de tirar endavant a favor de la cultura i la lectura. Francament: ara mateix no se m'acut un premi que em pogués fer més il·lusió.
No crec que la cultura ens salvi de res. Res ens salva de res; em temo que aquí no se salva ningú. Però sé per experiència que la cultura és allò que ens queda quan tota la resta es trenca. I com que la vida se'ns trenca sovint, a les persones, és important que ens puguem aferrar a eines com la literatura, la música, el cinema, el teatre, la pintura. L'art, en definitiva. L'art ens consola una mica, ens pot ajudar a sortir del pou, o ens pot allunyar de la temptació de tirar-nos al pou. No fa miracles, tampoc. Però no tenim res més que això.
La cultura ens serveix de refugi contra la intempèrie moral. I vull creure que ens fa més lliures, que ens permet escollir millor de quina manera volem viure, quin partit volem treure del nostre pas pel món, quin sentit volem donar a aquest regal enverinat i caduc que és l'existència.
La meva àvia paterna no sabia llegir ni escriure. Al seu DNI, al lloc de la firma, un funcionari va escriure amb bolígraf "no sabe". Dos dels nets de la iaia Pepi ens dediquem a escriure i a encomanar el gust per la lectura i l'escriptura. Poques coses m'emocionen tant com el progrés social.
La iaia Pepi va néixer al poble de Portman, a Múrcia, i va arribar a Barcelona el 1914, quan era una nena de vuit anys. Suposo que els seus pares buscaven un futur més amable per a l'única filla que tenien. La iaia Pepi va viure sempre més a Barcelona, on es va casar i va tenir tres fills. El seu home, el iaio Carlos, era ferit de guerra, tenia un braç invàlid i treballava de vigilant d'una fàbrica durant la nit i d'encarregat d'un taller de revestiments de garrafes durant el dia. No se sap quan dormia.
El meu pare és el fill petit de la iaia Pepi i el iaio Carlos. El pare no va poder anar a la universitat, però es va dedicar a la comptabilitat i encara avui, als seus 83 anys, és el comptable de Catorze, la plataforma de creació i difusió cultural que vaig muntar el 2014, just un segle després que la meva àvia emigrés a Barcelona.
Des de Catorze intentem fer arribar la cultura a tothom. A la gent que ha nascut rodejada de llibres, com els meus fills, i a la gent que ha crescut en cases sense llibres, com els meus pares o com jo mateixa o com tantes persones que avui han de viure en circumstàncies molt pitjors que les nostres. A la gent que ha nascut aquí i a la gent que ha nascut a qualsevol altre lloc. Qualsevol.
Quan algú em diu que la cultura i la literatura han entrat a casa seva a través de Catorze, quan tants mestres ens expliquen que fan servir Catorze per acostar els infants i els joves a la cultura, m'envaeix la certesa que haver creat un mitjà com Catorze té tot el sentit de l'univers. Catorze fa i difon cultura en positiu i en català, perquè el català és la nostra llengua i perquè crec que encara toca fer de la defensa de la llengua una prioritat arreu dels Països Catalans. Aquests dies hi ha hagut força polèmica perquè una estrella de la música com la Rosalía ha dit que no se sent prou perfecta per col·locar-se a si mateixa dins d'un "isme". A Catorze no som perfectes, ni de bon tros, però ens definim clarament com un mitjà catalanista, feminista, progressista, anticlassista i antifeixista.
La ultradreta creix a tot el planeta, i aquest és un fenomen que no podem ignorar. Els partits d'extrema dreta intenten aprofitar el malestar social per oferir solucions simples i falses. El neofeixisme s'arrepenja en la idea classista que certs grups o individus són superiors moralment, culturalment o intel·lectualment. La misogínia també forma part del pensament neofeixista, perquè la dona pública, autònoma i activa suposa una amenaça per a l'ordre patriarcal. El feixisme, molt lligat al capitalisme desfermat i salvatge, construeix enemics per humiliar-los i deshumanitzar-los. Des de la cultura i des de tot arreu, tenim l'obligació de plantar cara i de parar els peus a tots aquells que flirtegen amb idees feixistes. No podem mirar cap a una altra banda: ens hi juguem massa. Només des de Catorze no frenarem el feixisme, però no deixarem d'intentar-ho. Tampoc deixarem de crear i difondre cultura, perquè és la nostra raó de ser. I mirarem de tenir present allò que va dir Walter Benjamin: que no hi ha cap document de cultura que no pugui ser alhora un document de barbàrie.
L'any 2017 em van convidar a fer el pregó de la Setmana del Llibre en Català de Palma. A mi el 2017 se m'acabava de trencar la vida, però vaig acceptar fer-lo perquè ja aleshores intuïa que només llegir, escriure i estimar em permetrien reconstruir-me per tirar endavant. Aquell dia vaig explicar que el primer cop que vaig ser a Mallorca va ser el desembre del 2013, al concert de comiat dels Antònia Font. I que els trobava molt a faltar, que els enyorava com segles de glaceres solitàries davallant mil·límetres cap als oceans. Que enyorava aquella època en què escoltava els Antònia Font amb il·lusió, amb la tranquil·litat que després d'un disc en vindria un altre. Aquella època en què ens sobraven paraules gratis i certes, aquella època en què l'univers era una festa.
El 2017 jo no podia sospitar que els Antònia Font renaixerien de les cendres, que ens tornarien a regalar cançons de les seves. Pensava que el de Palma seria el meu últim concert dels Antònia Font i, contra tot pronòstic, no va ser així. Per això em sembla que val la pena tenir certa fe en l'impossible (i en bogeries com la que va fer possible l'esplèndid diccionari Alcover-Moll). Les coses no són fàcils per a ningú dins d'aquest iglú, però potser sí que arriba un dia que la vida és un teatre que se diu felicitat, primavera i trinaranjus amb qui més has estimat.
Moltes gràcies i bones festes.»
