Ens vam estimar com els ocells a les cireres:
fins als pinyols.
Però ara empenyo rost amunt records
fets pedra enorme roc
rodoladís. Camí gastat
del cràter. I al cim
les mans escàpoles.
Els dies passats,
fruita que no pot tornar als arbres.
La memòria és un ocell
amb tot el cel volat.
Poema inclòs en el llibre
Llei d'estrangeria
© Manuel Forcano
© Proa, 2008
