Carme Thió de Pol va néixer el 1943 i ha mort l'abril del 2026. Educadora i psicòloga especialitzada en educació infantil, es va dedicar tant a l’orientació i a la formació de mestres com a l’assessorament familiar. Va col·laborar amb l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i va ser autora de diversos llibres sobre l’educació dels infants, com ara Entre pares i fills (2013) i M’agrada la família que m’ha tocat (2013). Reproduïm 14 fragments de l'entrevista que li va fer el periodista Carles Capdevila, que està inclosa al llibre Educar millor (Arcàdia).
1. Els pares d’avui ho tenen difícil perquè van molt cansats, sobretot les mares, que van extenuades; i quan estem extenuats no funcionem gaire bé. Un dels objectius de les trobades de pares és que es relaxin, es tranquil·litzin i no facin tanta tragèdia del que són anècdotes de la vida.
2. Un dia, els pares d’un bebè em van explicar que havien anat a urgències perquè el seu fill d’una setmana tenia convulsions, i en preguntar-los què havia estat em van dir que tenia singlot. El primer bebè que havien vist era el seu i és evident que el singlot en una criatura acabada de néixer és bastant espectacular perquè boten sobre el llit, i si no ho has vist mai, pots acabar a urgències. [...] Crec que a la majoria de pares els va bé una orientació. Els pares no necessiten la teràpia d’un psicòleg, sinó algú que els acompanyi, perquè en aquests moments socialment no hi ha aquest coixí que hi havia abans. La majoria de vegades, els problemes que observem en les criatures no són problemes d’elles, sinó dels pares i de l’escola mateixa.
3. Fa uns anys va sortir una enquesta on una de les preguntes que es feia als pares era si creien que estaven educant bé els seus fills i més del 80% deien que no. Això és una tragèdia, perquè el sentiment de culpa que hi ha al darrere és enorme: «Jo ja sé el que hauria de fer, però no ho faig». Això ha de canviar i s’ha de recuperar l’autoestima de pare i de mare, no cal anar a la universitat per ser pares. Avui dia tot s’ha especialitzat molt i sembla que hi hagi l’especialista de ser pare. Em sap molt de greu com estan anant les coses perquè els nens estan sempre en mans d’especialistes. Una vegada, per fer la broma, vaig dir que un dia hi hauria especialistes per ensenyar a anar en bicicleta i un pare em va respondre que ja existien i que, al casal que es fa els dissabtes al seu barri, s’oferien monitors per ensenyar a anar en bicicleta. Què els queda als pares? No gaire cosa; ni nedar, ni anar en bicicleta, que són les coses més divertides que vinculaven pares i fills. És trist perquè es gaudeix molt menys dels fills.
4. Quan jo era jove tots tornàvem abans de les deu de la nit a casa, ho feia tothom i ni ho qüestionàvem; la raó era que a aquella hora es tancaven les portes i no teníem la clau, i hi havia el sereno i tot això. Avui dia, si li preguntes a una colla de pares que tenen fills que ja comencen a sortir quines són les hores de tornada, hi ha des del que no els deixa sortir fins al que diu que tornin quan vulguin, hi ha un ventall molt ampli. Això és més ric, però també més difícil, perquè mai estan segurs que el que decideixen sigui adient.
5. Tenim la sort de viure bastants anys amb els fills, per tant hi ha la possibilitat d’equivocar-nos, d’adonar-nos-en i de rectificar. Per tant, no passa res. Bruno Bettelheim, que ja va morir fa temps, tenia un llibre amb un títol que m’encanta: No hay padres perfectos. Els bons models de pare i de mare són aquells que intenten fer el millor possible quan s’adonen que l’han espifiat: rectifiquen i ja està. A més a més, és un model assequible per als fills perquè els nens també s’equivoquen, i si ens presentem com a perfectes els desanimem. Jo no puc arribar a la perfecció.
6. [Creus que als nens els deixem fer poc de nens?] D’una banda, els tractem com si tinguessin molts handicaps, perquè els ho fem tot. No és tant tractar-los com a petits sinó com a minusvàlids i, en canvi, se’ls exigeix molt en altres aspectes, sobretot escolars. És contradictori.
7. L’objectiu educatiu hi és sempre, però les criatures han de jugar; hi ha moltes criatures que no fan vida de nen i no juguen perquè van a aprendre futbol i altres activitats, no a jugar. És evident que jugant aprens, però l’objectiu del joc és divertir-se, no aprendre, perquè la manera característica que té una criatura d’aprendre és jugant. L’objectiu ha de ser que els petits es diverteixin.
8. A l’escola li encarreguen coses per a les quals els mestres no tenen la formació, i això també crea persones amb ansietat. Una de les coses que, d’entrada, em va encantar quan vaig anar a Bolonya a veure les escoles bressol va ser el lligam que hi havia entre les escoles bressol i la universitat. Això era fantàstic perquè la universitat investigava allò que els traspassava la gent de l’escola bressol. Per exemple: si els arriba molta immigració, pensen què poden fer per acompanyar aquesta gent en la integració en el país i, aleshores, la universitat es posa a investigar sobre immigració i integració. Els estudiants de la universitat anaven a fer pràctiques a les escoles bressol, i aquestes rebien suport educatiu i formatiu. Així sí que podem fer encàrrecs a l’escola perquè hi sortim tots guanyant: ells es formen per fer altres coses i amplien el seu ventall de serveis i competències professionals, i ho fan en condicions, no es deprimeixen i saben com posar-s’hi. No hi ha res pitjor que haver de fer una cosa per a la qual no t’hi veus capaç. No és estrany que els mestres pateixin tantes ansietats i depressions: tenen una gran pressió social.
9. L’altre dia una mare estava barallant-se amb el seu fill perquè no volia anar a dormir, i al final la mare va exclamar: «M’és igual que no vulguis anar a dormir, hi has d’anar!». «M’és igual» és una expressió dura, que, a més a més, no és veritat. No podríem dir, per exemple, «Em sap greu però hi has d’anar»? Una frase així ja no la pots dir enfadat perquè la violència ja l’has eradicat afegint-hi «em sap greu». Hi ha expressions que no es poden dir amb violència i d’altres que porten implícita la violència.
10. La nostra societat és antipàtica, ja no és no empàtica, sinó antipàtica, perquè no en sabem gens, d’empatia. Què és el que estimula i ajuda? El repte. Ens pot fer mandra fer una cosa o no ens agrada fer-la, però cal partir de l’acceptació del sentiment negatiu que té la criatura respecte d’allò que ha de fer... Hem d’educar emocions. L’exemple clàssic és el de la por. Els diem: «No tinguis por, no has de tenir por». Però la por hi és. Si l’objectiu és no tenir por, fracassem tots perquè tant els petits com els grans en tenim. La por té una funció a la vida que és la d’ajudar-nos a no emprendre riscos excessius i a no ser imprudents; si no tinguéssim por, sortiríem al carrer i ens aixafaria el primer cotxe que passés. El sentiment és el que és i sempre serà el que és, però hem d’aprendre a gestionar la reacció a l’emoció, una cosa és l’emoció i l’altra la reacció. L’emoció no és ni bona ni dolenta, podem dir que és positiva o negativa depenent de si et fa sentir bé o no; cal veure quina emoció sentim i gestionar-la. Si estem molt enfadats, hem de mirar que aquest empipament no porti cap a la violència envers els altres o contra nosaltres mateixos. Ens hem d’enfadar amb determinades coses, perquè si arriba un dia que res no ens fa enfadar és que ja estem morts. S’ha d’anar amb compte amb això d’intentar eliminar emocions perquè les hem de tenir totes i viure-les. I és evident que, a mesura que dominem la reacció a l’emoció, influïm indirectament a disminuir-ne els efectes.
11. Ni els càstigs ni els premis són educatius; i no és que ho digui jo, és que això està comprovat de fa anys i panys. Per què no són educatius? Perquè creen addicció: cada vegada has de castigar perquè funcioni, si és que funciona. La criatura que és molt castigada en realitat aprèn a amagar-se, a mentir i a ocultar allò que fa i que no ha de fer perquè no el castiguin. Per tant, no aprèn què és el que ha de fer i no ha de fer, sinó que aprèn a fer trampes, per dir-ho d’alguna manera.
12. Cal substituir el que anomenem «càstigs» per allò que jo en dic «conseqüències». I dic «jo» perquè hi ha gent que pensa que aquestes conseqüències també són càstigs. A mi m’agrada diferenciar-ho perquè uns són educatius i els altres no, per tant, són coses diferents. Una mesura és educativa quan la criatura pot valorar-ne les conseqüències, li donem l’oportunitat que decideixi i vagi creant el seu propi criteri. Per exemple: uns pares em van explicar que el seu fill de 4 anys estava passant una etapa de molta confrontació, estava molt provocador i una de les coses amb la qual els pares no se’n sortien era que feia un gran mullader quan es banyava, llançava aigua a dojo amb el que fos. L’havien castigat i també li havien promès premis, però res no servia. Aleshores els vaig fer veure que la conseqüència del mullader era que s’havia de recollir l’aigua i que, per tant, li fessin fer a ell. Educar no és pressionar, sinó ajudar que facin allò que han de fer per voluntat pròpia. Aquesta criatura cantava i ballava el primer dia que va fregar; el segon ja no estava tan contenta; i el tercer dia va deixar de fer mullader. Què li van proporcionar a aquesta criatura? La capacitat de poder decidir ell que no volia mullar. Donem l’oportunitat a la criatura de pensar i decidir per ell mateix si val la pena o no fer una determinada cosa. Abans l’objectiu educatiu era fer criatures obedients, ara no, ara volem criatures amb criteri i responsables.
13. De vegades perdem de vista que la criatura no aprèn dels discursos, sinó vivint i experimentant. Els valors, les actituds i les maneres de fer s’aprenen de les que veuen, com a model, en el pare i en la mare; si el discurs va per una banda i l’actuació per una altra, la criatura sempre es quedarà amb l’actuació; i, si no hi ha una manera solidària de fer, la criatura no ho aprendrà perquè no podem aprendre un determinat valor sense viure’l i exercir-lo. Les paraules sí que són importants, però només quan són coherents; perquè si diem que no s’han de dir mentides i després posem com a excusa que estem malalts per no fer una determinada cosa (i no és veritat), el nen dubta: «Això és una mentida o no? En què quedem?». Un exemple clàssic seria dir al nen amb un crit que no s’ha de cridar; o que no s’ha de pegar, amb una bufetada.
14. Amb els nens es parla poc. Si observem com la gent s’hi adreça, normalment els pregunten coses com, per exemple, si els agrada l’escola, i la criatura ha de dir que sí per força; també allò de «que bé que has tingut un germanet!». En lloc de parlar d’aquesta manera, que estàs induint la resposta, i no sabràs el que realment pensa, hauríem de convidar-los a explicar com els va a l’escola o amb el germanet.
Educar millor
© Carles Capdevila
© d'aquesta edició: Arcàdia, 2015
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
