Tinta i sang és una de les primeres novel·les de la premi Nobel Han Kang (Gwangju, Corea del Sud, 1970). És una història amb aires de noir en la qual el veritable misteri resideix a l'interior dels protagonistes. La Jeonghui s'embranca en una investigació per desmentir els rumors recents sobre la seva amiga i artista Inju. Morta fa un any en un accident, un reportatge insinua que podria haver-se suïcidat. La investigació durà la Jeonghui a indagar en la seva pròpia existència i li revelarà fins a quin punt la seva vida està enllaçada amb la de l'Inju, totes dues marcades per l'art, la soledat i el fracàs afectiu. La Magrana l'ha publicat en català en la traducció d'Hèctor Bofill i Hye Young Yu. Us n'oferim catorze fragments.
1. Devia pensar que estava travessant aquells anys en els quals la vida quotidiana, dia rere dia, esdevé més estranya i més fràgil que cap lloc remot.
2. En la planor del món, vivim amb intensitat; en la planor del món, vivim amb deixadesa; en aquesta mateixa planor, riem, parlem, emmalaltim i ballem. Abracem, suats, l’interior d’un món pla. Fins al moment de la mort, o potser fins i tot més enllà, el cos no pot sortir a l’exterior. Només la mirada, els pensaments i la consciència neden com una estranya forma de vida, com esperits, per la buidor fosca entre les nebuloses.
3. Quan sentim que la vida se’ns consumeix, potser bevem aigua perquè l’aigua és vida. O potser perquè el nostre cos és fet, en gran part, d’aigua.
4. La mare era una dona que envellia amb una humilitat de persona pobra.
5. Jo, en secret, tenia por d’acabar convertida en una dona com ella: algú que sostenia la vida amb una paciència infinita. Algú que no deia mai: “Vull fer això” o “Vull tenir allò”. La seva submissió absoluta al pare. L’adoració envers els seus fills intel·ligents i ben plantats.
6. Mai no vaig retreure res a la mare. No li vaig demanar res ni vaig esperar que corregís cap defecte.
7. Quan un home diu que m’estima, potser el que vol dir és que vol que jo l’estimi. Potser m’entén malament, o espera que jo sacrifiqui coses per ell. Potser només em vol posseir, o fins i tot doblegar-me perquè m’adapti al seus cos i tenir-me així deformada, potser el que vol és que jo tapi el seu buit aterridor o la seva soledat. Per això, quan algú em diu que m’estima, la primera cosa que sento és por.
8. La nostàlgia embelleix el record del rostre d’una persona estimada i llunyana.
9. I en els pocs segons que triga a encendre la cigarreta, tot movent el cap, me n’adono. Que no tinc por. Que la meva vida és buida. Que no tinc res prou valuós per témer perdre-ho o destruir-ho.
10. La humiliació és silenciosa.
11. El lloc on em fa mal és com la cara oculta de la Lluna. On sagna, on cicatritza, on supura i s’infecta, on es podreix. Allà. No es veu per a ningú, ni per a vosaltres, ni tan sols per a mi mateixa.
12. En el seu perfil es dibuixava un rastre de cansament. Hi surava aquella mena d’avorriment, de resignació i de tensió emocional antiga que comparteixen sovint les parelles de fa molts anys.
13. Aquella dona es va anar podrint així, sense aturador. Com l’aigua estancada. Com una càries. Com una ferida infectada. I així va morir. Perquè no hi veia cap altra sortida. No hi havia cap altre camí, per a ella.
14. Vostè creu que quan la vida s’apaga l’ànima va a un lloc sense dolor?
Tinta i sang
© Han Kang
Primera edició: març del 2026
© 2026, Penguin Random House
© 2026, Hèctor Bofill i Hye Young Yu, per la traducció
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
