L’Arturo Bandini té vint anys i ha publicat un conte. Ha deixat casa seva pels hotels més sòrdids de Los Angeles, determinat a convertir-se en un home i en un gran escriptor. Com si tot plegat fos tan fàcil. Sense calés i amb la mà foradada, orgullós i canalla, fràgil i vanitós, desesperat i ple d’esperances, tant es baralla amb la seva màquina d’escriure portàtil com prega al Déu dels seus pares per aconseguir una bona història i publicar-la a la revista de l’editor Hackmuth per fer-se passar la gana. Quan té quatre rals, corre a gastar-se’ls al bar on treballa la Camilla, una noia mexicana amb qui comença una relació tempestuosa que els portarà als límits de l’odi i de l’amor, allà on s’acaba la ciutat i comença el desert, on la pols ho cobreix tot.
A banda de Plens de vida, La germandat del raïm, A l’oest de Roma i Un mal any, Edicions de 1984 també ha recuperat Pregunta-ho a la pols, la que sens dubte és la novel·la més coneguda de John Fante, traduïda per Martí Sales i precedida pel famós pròleg que Charles Bukowski va escriure i que va servir per rescatar-lo de l’oblit. Us n'oferim 14 fragments:
1. Es tractava d’un problema difícil, que mereixia força atenció. Vaig resoldre’l apagant els llums i ficant-me al llit.
2. L’Església ha de desaparèixer, és el refugi de la babaurgesia, dels babaus i dels brètols i dels borinots farsants que es fan passar per bonifacis.
3. El consell que donaria als escriptors joves és ben simple. Mai no haurien d’evitar una experiència nova. Els recomanaria molt que visquessin la vida en tota la seva duresa, que lluitessin amb la vida plens de valentia, que l’ataquessin amb els punys sense protegir.
4. Jo, Arturo Bandini, tinc el cor negre, com si estigués ple de tinta.
5. Els dies van passar. Uns dies tranquils, lluminosos; de vegades sentia una joia acompanyada de tranquil·litat, una joia tan gran que apagava els llums i plorava, i s’emparava de mi un desig estrany de morir.
6. Viure era ben difícil. Morir era l’activitat definitiva.
7. Però, ¿on eren totes les paraules i tots els petits desigs que m’havien acompanyat? ¿I on eren les fantasies? ¿I on era la meva sensualitat? ¿I què havia passat amb el meu coratge?
8. Oh Evelyn i Vivian, us estimo a totes dues, us estimo per la vida trista que feu, per la dissort sense sentit que suposa tornar a casa a punta de dia.
9. Els desarrelats, els individus tristos i buits, els individus joves i els individus vells, els nouvinguts. Eren la gent del camp, els nous californians. Amb els seus polos de colors vius i les seves ulleres de sol, vivien i formaven el paradís.
10. Als futurs nouvinguts podeu dir-los mentides, ja que odien la veritat i no poden acceptar-la, ja que més tard o més d’hora volen anar al paradís.
11. —Potser no saps fer millor les coses. Potser ets deixada per naturalesa —vaig dir-li.
12. —Bones notícies? —va dir.
—Això mai no se sap —vaig dir—. La carta és d’un gran home. Encara que m’enviés fulls en blanc, això seria una bona notícia per a mi.
13. ¿I com podria impedir la paràlisi del meu pensament i aquesta afluència de sang que esmussava els meus sentis?
14. Oh Bandini, vaig dir parlant amb la meva pròpia imatge reflectida pel mirall de l’armari, quins sacrificis que fas pel teu art! Podies haver estat un peix gros en el món de la indústria, el cap d’un imperi comercial, un jugador de beisbol de renom en la Gran Lliga, un capdavanter entre els batedors en la Lliga Americana, amb un nivell mitjà de 0,415 punts. Però no ho ets pas. Estàs aquí, deixes passar lentament els dies, ets un geni que pateix fam, fidel a la teva vocació sagrada. Quin valor que tens!
Pregunta-ho a la pols
© John Fante
© Editions du Seuil, 1977
© d’aquesta edició, Futurbox Project, SL, 2015
© de la traducció, Claudia Casanova, 2015
