Carles Rebassa (Palma, 1977) ha guanyat el 66è premi Sant Jordi amb Prometeu de mil maneres (Univers). Aquesta novel·la coral amalgama el desig, la desesperació, la mentida, la lluita de classes, la marginalitat i la necessitat d’amor en una ciutat, Palma, que no se sap regenerar sense destruir-se, com els protagonistes d’aquest llibre, com un Prometeu encadenat. Us n'oferim l'inici:
Prometeu de mil maneres
El vaig veure passar amb la bicicleta. Era dijous, me’n recordo. I me’n recordo sobretot perquè el vespre era càlid i sec, i hi havia molta llum dins la fosca. Acabava d’arribar. En el moment de veure’l, de veure’l en una panoràmica de veure’l, primer els turmells, els genolls, després el vermell de les bermudes i tot això, recordo que el cor em començà a rebentar, i no de por, sinó d’emoció, perquè veure’l per primer cop sempre és una emoció. Jo no em trobava gaire bé. Tampoc no estava malament. L’estat anímic de l’home que era jo? Tenir consciència de la vergonya que era, a la meva edat, parlar de coses com «la meva vida». I no dic això perquè em trobi a faltar, ara que encara ha de passar tot i hi continua havent un tou de coses que tenen sentit, ni per res d’aquesta cosa publicitària que fa tanta gent, parlant del temps que ha passat i de l’edat que ja no tornarà i no sé quines altres foteses. Sent la pell d’aquell instant sense pensar en l’instant d’ara: no demanar, anar-hi nu, de dret, pegar grapada al moment sense pensar en l’endemà, en l’hora de llevar-se, quan arribava d’hora al Cafè, quan obria la porta de ferro encara tancada per n’Antoni Gimenez, quan na Mercè Pons em donava l’uniforme acabat de rentar i de planxar a ca la senyora Kiss. I tots aquests dies somiant la mateixa escena cada vegada: era final de juliol, principi d’agost. Era de nit. I jo no passava per allà. Seia allà. Sí, era el 31 de juliol. Feia calor, l’estany feia olor de verdet, els autos es veien com a làsers per l’autovia.
M’agradava anar a seure allà, amb aquella olor de baladre, que és fresca al principi de l’estiu i fa un baf de podridura al setembre. I l’aigua de la sèquia, les mirades i les paraules d’aquests homes, pobres, que hi van a fer veure que no viuen tots sols. Aquell dia acabava d’arribar, com en un retorn, amb quatre coses, desgraciat. Havia tornat del moll, mig romàntic, mig innecessari, havia dut les meves quatre coses a la caseta de la costa de Can Poderós, que m’havia llogat bé de preu el meu amic Josep Camanegra. Acabava d’arribar, seia al pedrís amb renou de rates, veia les escales de les Voltes, la creu del Via Crucis i la dels caiguts per la puta mare pàtria, que ja no hi era, i em sentia, essencialment, així: acabava d’arribar, me n’havien passades cinquanta mil, el temps que havia estat fora. Recordo molt mil·limètricament com havia anat la travessia en vaixell. Estava tranquil, feia vent a coberta, un vent estrany com el pedrís amb renou de passes d’home casat però amb vent i sense home. Com que me n’anava sense pensar en l’arribada, estava content. Pensava en el capvespre, en l’olor que fa l’aire, coses així, remor de pins, penyes eròtiques, què sé jo?, coses, aigua, sal, nespres, caminar vorera de mar i anar a passejar tranquil·lament fins al Pesquer, i un xic més amunt, i estar serè, i moure les cames del cos, sí, això no em fa vergonya de pensar-ho, moure els animals de l’ànima. Fins que vaig arribar a Palma.
Una casa buida és un amagatall, sobretot quan hi entres per primer cop. El vespre que vaig arribar tenia la idea d’entrar, engegar el portàtil, posar música de suïcidi, seure en terra com un jove qualsevol, amb en Watson, el ca, desenllaçat del món, però no. Pobre Watson, no el vaig traure a passejar: estava embambat de la travessia. Em vaig llevar els calçotets i me n’hi vaig anar. No era per a res. No, no era per a boixar, diu. Ho dic disculpant-me com un marieta qualsevol. Sí, com un poriol que pensa. No puc deixar de pensar. Com la botiga de roba que hi havia allà mateix: Confeccions Poriol. Vora la plaça de Can Tagamanent. La placeta on jo anava a seure adesiara a fer veure que no esperava que ell passés.
Seia allà, amb les rates i tot això. I els homenots panxuts i tot això, que et miren com si fosses una porcellana viva que ja no poden pagar. Aquesta sensació m’agrada: seduir-los i rebutjar-los m’excita. Tothom és un fill de puta, i quan tens el cul a lloure vora la Seu a les tres de la matinada, encara més. És inevitable sentir-ho així. Però jo només fumava. Feia el comuner marieta. I ell va passar amb la bicicleta. Rima. És que si ho dic és perquè me’n recordo molt concretament. Va passar mirant-me, i se’n va anar cap a la portalada de l’Hort del Rei. Em va mirar i jo el vaig mirar. Ens miràrem, somrients, amb l’alegria de veure’ns entre aquells homes fastigosos i perduts. Sí, a l’avern dels bardaixos sempre n’hi ha de dues menes: els qui són fastigosos i els qui no ho som. Aquests darrers sempre tenim una complicitat com si, de cop, un s’adonés que l’han parit just per a trobar-se, aquell dia, amb l’altre.
I passaren no sé quants minuts. Després ell tornà a travessar, i es dedicà no sé quantes vegades a passar davant meu. Jo pensava «Quina juguera...». Feia cara de jovenet, però no de bergant de primera volada. Tot d’una li vaig saber veure les marques de les coses de la vida estampades a la cara. Estava pendent d’ell perquè, si se m’acostava, hauríem de baixar als bancs o als parterres del parc a boixar. Volia saber si volia boixar. Però que se m’acostés, eh? Jo seia allà, tranquil·lament, fent el gallet, pensant que, tanmateix, mal que li fotés dues enculades, fins i tot després encara pensaria «Mira, quin subnormal». Sóc malcarat, jo. Sóc baralladís.
Sí, «Bona nit», «Bona», jo malcarat i fent l’interessant, «Com et dius?», «Jo? Jaume». Jo, que aquell dia sobretot em deia Prometeu, que no me n’he tornat a dir mai tant com aquell dia, fill de puta, no entenc com vaig tenir els sants collons de dir «Jo? Jaume». Ell em mirà de fit a fit, gairebé com si tingués els ulls paralítics, uns ulls que es podien desenvidriar en qualsevol moment i, a darrere, trobar-hi allò que no s’ha vist mai, allò que hi ha només quan se sap del cert que també hi ha tot el que no sabrem mai, sí, uns ulls que no eren tan sols verds i sense tremolor, sinó que eren plens de boca i feien venir salivera, eren plens de genives i deien, jo sentia que deien, quina vida més estúpida, deien, «Digues el teu nom, Prometeu», sí, camarada, som patètics, ho reconec.
Ho vaig sentir en aquell moment. No fugia, acabava d’arribar, només seia a fumar, per a no haver d’anar a dormir i no haver-me de llevar l’endemà. No l’esperava, volia que passés. Quan encara no el coneixia ja volia que passés. «I tu?», «Carles. Què hi fas, per aquí?». I aqueixa sí que m’és bona! Què vol dir què hi faig, per aquí? Sec, fumo, prenc la fresca, com tothom, t’espero, com tothom, si he vingut és perquè estic cansat del futur. Sóc d’aquí, sóc estranger. Acabo d’arribar, estic un xic cansat de la vida, però sóc aquí, no em mor, cal continuar. Crec en coses, les coses s’han de fer possibles. Si no, no hauria vingut a aquesta ciutat de mal on s’usa el suïcidi col·lectiu. Aquí tothom demana què hi fas, per aquí, vatuadell. Fins i tot el més vell i fastigós avi de família que té la puta dona que passa el rosari perquè el nét passi aquella assignatura d’econòmiques, et demana què hi fas, aquí.
«Vols que anem allà baix?», i jo feia un any que no hi anava. Tot d’un cop, el meu julivert va tornar, progressivament i sense pausa, sajolida, faves tendres, albergínia, flor de taronger i canya, però de rebentat de canya. I no de fortor desesperada, sinó d’entusiasme espaordidor. «Som-hi», i ell pegà un bot de la bicicleta. Jo em vaig pensar, per un moment, que era un noi de lloguer, desmanegat, mig escopit a la realitat, que anava amb unes bermudes rosegades de forasteret de Pina, plenes de forats de cremalló, i una samarreta menjada per les mànigues, el meu noiet de carrer amb bicicleta. La poca cosa que vaig veure aquell dia enamorava, una fragilitat d’aquelles que t’omple els dits de talls profunds amb un esguard que, de tan tallat de lluna, et fa acotar i et fa obeir i et fa tenir fe i et fa no qüestionar-te si ell t’estima tant com tu l’estimes, perquè si t’aixeques i el segueixes, automàticament, l’estimes. Un campanar va tocar les tres. S’apagaren tots els ulls. Tan sols hi havia encesos quatre llums. La Seu s’embromava, l’Almudaina mig desapareixia. «Véns gaire per aquí?», «Sort que he vingut, avui», i aquestes coses.
Davallàrem als bancs del teatret de les Voltes. Assegut al respatller de la darrera fila, la platea del no-res, sense l’orquestra municipal ni el Via Crucis de Llorenç Moyà, buida dins un jardí total, de nit, juliol, vam veure un home vell, suat, brut, atabacat. Ens mostrava les dents. Es tocava els mugrons. Les coses de la nit. El meu company de cuixes, que nomia Carles mentre jo encara tenia la vergonya de nòmer Jaume com un Jaume qualsevol, alçà un braç, el mirà espantosament, gairebé amb estrèpit, com un gat a punt de fer el gran alè. Un no està avesat a veure jovenets de vint anys amb cara de jovenet de casa pobra del barri de Llevant que foragiten vells enmig de la foscor. Jo vaig pensar «Me’n vaig, m’agrada jugar amb la gent, avui l’heroi no sóc jo, no jugo amb ell». I ell, «Ara se’n va, tinc les mans fredes», i me les va ficar allà dallonses. No les hi tenia. Em mirava. «No vindrà ningú, Jaume», «No estic nerviós», «És com si acabesses d’arribar». I els calçons se’n van anar en orris, i tot, fora d’ell, i l’olor que feia, se’n va anar en orris. El brollador, el viatge, la suor, una llengua que tenia gust de totes les llengües del món, i «Fica-me-la, Jaume» i aquest collons de malestar cada cop que sentia com si demanés a un altre que m’estimés, si era jo, qui fotia les estrebades.
Tenia coïssor, no sé on, a l’esperit, au, per avall tira... Sempre m’he estimat més tocar que no pas deixar-me fer. És carrincló? Malaltís? Au, calla... És l’amor? Si hi ha alguna cosa concreta en el món, si n’hi ha una, una que és una, precisa i clara com la claredat d’una síl·laba i la claror de gran dia, era aquest cos meu que s’enforinyava no sé com damunt l’aspror del banc, calitja, mar bruta, una moto subtil que passava, les sacsades, i uns ulls que, proclamant l’obsessió, s’enfonsaven del seu perfil retallat fins al meu crani. «Jaume...», «No. Em dic Prometeu», i tot dins d’ell va ser llet i verrim. Fer nàixer les coses dient-les, Palau. I després de l’explosió, l’onada.
Els cossos nus, amb la suor, es confonen. Nus i suats, després d’haver estat feliços ja no són cossos de nois que s’han posat a encular la domesticació dels qui dormen, ni són dos mariaines ciutadans que se’n van a fer la clandestinitat a Dalt Murada. Si són cossos suats que no es desaferren, es converteixen en una altra cosa, quan no tens aquella brusca impenitent d’anar-te’n, ara!, es confonen, «No has de ser feliç, tu?», jo, com un buròcrata del plaer, organitzant la vida al meu amor, jo, que mai no he gosat interrogar el meu amor sobre el governament del seu reialme, «Ja ho he estat», caram, caram, i em llepava l’espatlla. Qui no té dret a voler l’absolució? Qui no té dret, tothora, a excusar-se? A mi m’han llepat l’espatlla més de vint mil vegades, però fins aquell dia no m’havien llepat mai l’espatlla. I més minuts. Una hora, potser.
Prometeu de mil maneres
© Carles Rebassa
© d’aquesta edició, Univers i Òmnium Cultural
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
