¿Què és el paradís? M’ho vas preguntar, estimat mestre, un dia, a classe d’estètica. Tanco els ulls, i malgrat que han passat més de trenta anys (uff!), et puc veure igual: el teu mig somriure sarcàstic, mentre plantejaves una pregunta i ens deixaves discutir entre nosaltres, observant-nos en silenci. Ens miraves murri, gaudint dels nostres dubtes, dels meandres de la nostra discussió. I si arribàvem, més o menys, a una entesa, ens deixaves anar frases que ens descol·locaven. I tornàvem a començar la discussió. I tu, fumant (sí, en aquella època es fumava a classe!) i somrient satisfet, com qui mira una criatura que fa esses amb una bicicleta. Gaudies de la nostra cerca.
De tots els teus alumnes, jo era la més jove, la més desconcertada. Estava perdudíssima. Acostumada a professors que emanaven seguretat i que ens donaven totes les respostes, trobar-te va ser un xoc. Perquè jo acabava de fer COU, havia anat a escolapis i gairebé encara parlava de vostè als docents. I tu jugaves en una altra lliga. Al principi em cohibia molt la manera que tenies de fer-me replantejar-m’ho tot, de qüestionar-ho tot, i no em vas semblar un professor. I ara, després de tants anys, veig que, de fet, vas ser el meu primer mestre. Perquè per primera vegada un professor no em calmava amb respostes, sinó que m’inquietava amb més i més preguntes.
Ens feies llegir llibres. Maria Zambrano, Thomas Mann, Kandinsky, Rainer M. Rilke,… I jo, que no estava gens avesada a llegir assaig, feia un esforç enorme i arribava a classe amb les idees més o menys clares, perquè llegia fent-me un esquema i prenia apunts que repassava al tren camí del conservatori, pensant em sembla que ho he entès. Tu, amb la teva gran cultura, amb la teva habilitat dialèctica, m’hauries pogut dir “això és així!”. I jo, que admirava la teva saviesa i que confiava en l’autoritat dels professors, hauria sortit de classe tranquil·la. D'acord. Ho he entès. Però t’entestaves a no donar-me cap veritat i em deixaves anar, atemorida i assedegada. Quina gran lliçó, Miquel, no t’ho pots imaginar. Vas enderrocar les meves certeses (les que jo, en la ignorància insolent dels meus quasi vint anys, posseïa a cabassos) i em vas obrir el cor a la cerca insaciable.
Des d’aquells temps, he après a dubtar. A plantejar-me les coses. A qüestionar-ho tot i a no donar per fet res del que em donen per vàlid, i sobretot, a desconfiar de les solucions barates. Els teus ensenyaments van anar molt més enllà del fet musical o artístic. Encara ara penso molt sovint en tu. M’inquieta el rumb que estem prenent, em fa por el que vota la gent, m’espanta que els més beneits ho tinguin tot tan clar i que tot sigui tan blanc o negre, quan jo cada vegada trobo més i més matisos de grisos. I a vegades penso potser ets tu la beneita. Si els altres ho veuen tot tan clar, si saben inequívocament què fer quan tu dubtes i t’inquietes i vacil·les, potser el problema el tens tu. Però després recordo que una de les persones més sàvies que mai coneixeré em va ensenyar a buscar sempre i a no conformar-me amb cap resposta estereotipada o fàcil, i penso que no passa res, si encara dubto tant.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
