Foto: Catorze
Catorze va néixer d'una patacada i d'una convicció. La patacada fa de mal recordar i ja queda lluny i ja està superada (en part pel poder curatiu del temps i en part perquè han vingut patacades pitjors; sémpre vénen patacades pitjors). La convicció: que es podia crear un mitjà digital en català a favor de la cultura i que ho volíem provar. Que no fos per no intentar-ho.
No sé si la il·lusió mou muntanyes, però sense il·lusió segur que res de res. La ganes de fer una cosa no són cap garantia: la meva cosina es moria de ganes de viure, i mira. Però la il·lusió i les ganes i aquell mal de panxa de nervis que teníem fa dos anys, i que encara ens dura, són símptomes que potser anem pel bon camí, encara que faci pujada i que estigui ple de sots i rocs i revolts.
Sóc partidària de fer qualsevol cosa –per petita que sigui– a consciència, com si ens hi anés la vida, i de saber alhora agafar-ne prou distància com per entendre que no n'hi ha per tant. Potser no ens hauríem de prendre gaire seriosament ni la vida mateixa perquè, total, tampoc en sortirem vius.
Catorze és el projecte professional de la meva, de vida. Un projecte personal modest que s'està fent gran. Una aposta de risc que atreu cada dia més lectors fidels. Fa un any, la idea que avui tindríem 350.000 usuaris únics m'hauria fet riure. Ara, també. Però les d'aquesta primavera són rialles de felicitat i d'agraïment.
Els qui ens escriviu per dir-nos que us agrada Catorze ens estimuleu a persistir en l'intent de ser, fer i encomanar cultura. A la nostra manera, des d'una llibertat absoluta, amb esperit artesanal i amb la intenció declarada de teixir complicitats dins d'un sector que no està precisament lliure de traïcions i ganivetades i enveges i tot això.
Catorze ha fet dos anys i no sóc l'única que me n'alegro. Quina il·lusió.
