¿Qui ets?
El món ens envia missatges constantment: sigues feliç, viu, fes, progressa, actua, atreveix-te, mou-te, gaudeix. Estem tan acostumats a aquest ritme que donem per fet que sabem quin és el sentit de la vida. ¿És, però, una pregunta superada, la del sentit de l'existència humana?
No cal ser Martin Heidegger (Messkirch, 1889 - Friburg, 1976) per preguntar-se què vol dir ser. Tampoc cal escriure un llibre de cinc-centes pàgines per fer-ho (d'això ja se'n va encarregar ell). Ésser i temps és una de les obres fonamentals del pensament filosòfic contemporani. En aquest llibre, el pensador alemany relaciona l'existència humana amb una qüestió essencial: el temps. Però no cal endinsar-se en la filosofia per fer-se preguntes sobre l'existència, el pas del temps, la finitud i la mort. ¿Què significa per a cadascú de nosaltres néixer i morir? ¿Com es tradueixen aquestes preguntes en la vida quotidiana? ¿Què fem amb el temps que tenim? ¿Com vivim? ¿Com morim?
El projecte El Museu del Temps
La ciutat de Vic afronta el repte d'explorar aquestes preguntes a través d'El Museu del Temps, un projecte d'art participatiu que combina teatre de carrer, narració i música. La proposta parteix d'una idea senzilla: preservar aquells records personals que el pas del temps podria acabar esborrant. Per fer-ho, es convida persones arrelades a un mateix territori a buscar entre els seus objectes personals algun que conservi un record important, una història que no vulguin perdre. Després, els objectes recollits s'enterren en un lloc de la ciutat.
El que d'entrada pot semblar un gest individual va molt més enllà: és un acte de memòria col·lectiva que aspira a transcendir la vida de les persones que hi participen. Els records individuals passen a formar part de la història de la comunitat. Allò particular es converteix en patrimoni compartit.
El projecte dona valor a les històries de persones anònimes, a aquelles vivències que sovint no apareixen als llibres d'història ni als monuments, però que també expliquen qui som i com és el lloc on vivim. És una iniciativa participativa i transversal que implica la ciutadania, les arts i diferents àrees municipals, i que promou el diàleg i la implicació activa de la comunitat.
El projecte té l'origen en la novel·la Momo, de Michael Ende, publicada el 1973 i subtitulada Momo, o la història estranya dels lladres del temps i de la nena que va tornar el temps als homes. En el llibre, els homes grisos roben el temps a les persones i les convencen que han de viure per treballar, produir i ser eficients. El que acaben perdent, però, és la capacitat de viure plenament el present, de generar records i de mantenir els vincles amb la comunitat.
La iniciativa es va dur a terme per primera vegada a Évora i Viseu (Portugal), l'any 2004. Ha passat per diverses ciutats, com Alcalá de Henares, València, Benicarló, Benicàssim, Vilafranca i Viver. El 2024 va tornar a Portugal, a Portimão, i el 2025 va formar part de la programació de la Mostra Igualada.
El barri dels Caputxins de Vic
Vic s'ha sumat a aquest projecte per protegir la memòria viva del territori. Ha comptat amb l'impuls de L'Atlàntida, dins del programa L'Atlàntida al carrer, i amb la participació de l'Associació de Veïns del barri dels Caputxins. Forma part d'una aposta per acostar les arts escèniques als barris i crear vincles amb les persones que hi viuen.
Vuit veïns i veïnes del barri dels Caputxins han remenat armaris, calaixos i racons de casa per trobar un objecte amb valor sentimental. Cadascun ha explicat la seva història a través de l'objecte escollit. Durant els mesos de preparació s'han fet entrevistes als protagonistes i s'ha elaborat un petit relat vital de cadascú, que també s'ha enregistrat.
L'objectiu era que cadascun trobés un objecte personal capaç de representar una part significativa de la seva vida. A través de la memòria individual d'aquestes vuit persones, però, s'ha aconseguit donar visibilitat a aspectes de la vida col·lectiva del barri i de la ciutat que sovint queden fora dels relats oficials: la indústria de Vic, l'educació i la sanitat públiques, el ball com a espai de trobada i de relació entre veïns, l'acollida de persones migrants i la vida de les persones amb discapacitat.
Per exemple, la Sílvia va escollir el fonendoscopi: "Recordo la Dra. Esteve, bondadosa, sensible, carinyosa, atenta. M’agradava perquè sempre em donava xeringues i bastonets de fusta perquè jugués a metges a casa. I el fonendoscopi sempre penjat al coll, que li brillava sobre la bata. Un fonendo antic com aquest que enterrem avui. Allà va néixer la meva vocació, al fonendo penjat. Si portar aquell fonendoscopi significava cuidar, acompanyar, curar i tractar bé les persones, jo volia ser com ella".
I l'Avel·lí, una pastilla Neusc: "Sempre he estat un bon treballador, penso que perquè he fet les coses com si les fes per mi. M’he estimat cada peça, cada llistó, cada moble, cada tasseta, cada màquina que tocava. I també m’he estimat les meves mans. Les he viscut i les he cuidat. És el que simbolitza aquesta pastilla Neusc que vull enterrar i que tant he fet servir".
El projecte va culminar el dia 17 d'octubre del 2026 al parc de Josep Maria Sert, amb una acció oberta a tothom que combinava narració, música i un ritual d'enterrament dels objectes. La música va anar a càrrec del cor a cappella Tam Tam, amb la creació sonora i la direcció musical de Julián González. La idea original i la direcció són de José Antonio Portillo (Premi Nacional de les Arts Escèniques per a la Infància i la Joventut 2026), i els textos, de Xevi Sunyol.
Els objectes han quedat enterrats en diferents punts del parc. Un mapa i uns codis QR permeten localitzar-los i accedir a les històries de les persones que els han triat. Qui s'hi apropi podrà descobrir aquests records i conèixer les vides que hi ha al darrere. El museu no té vitrines ni sales d'exposició: és sota els nostres peus, en un espai quotidià que ara també guarda una part de la memòria del barri.
Perquè, un cop enterrats, aquests objectes deixen de pertànyer només a les vuit persones que els han escollit. Ara formen part de la memòria de tota una comunitat. El Museu del Temps ens retorna a algunes de les grans preguntes sobre l'existència: ¿Què vol dir existir? ¿Què fem amb el temps que tenim? ¿De què serveix córrer per no perdre'ns res si no ens queda temps per viure allò que després voldrem recordar? Perquè, al capdavall, potser som els records que guardem, però també allò que els altres recorden de nosaltres.
