“Les cartes d’amor no serien d’amor si no ens fessin riure.”
Roberto Vecchioni
Crec que escrivíem cartes d’amor només pel plaer d'imaginar l'altra llegint-les. Amb la Marta Soleràs m'ho vaig imaginar moltes vegades: com al migdia el seu pare li entregava la carta sense fer preguntes i ella es tancava a l'habitació del primer pis, s'acostava a la finestra, l’obria —no sé per què m’imaginava que obria la finestra, potser perquè vivia en un poblet tan petit que de vegades li devia faltar aire— i ràpidament l’amagava perquè no la pogués trobar cap de les seves tres germanes; m’imaginava el seu estupor per tot el que li deia, la necessitat de llegir-la un cop i un altre; també m’imaginava el contrari, és a dir, que només la llegia una vegada i la tornava al sobre relativament indiferent; o que sí que la compartia amb les germanes, almenys la petita, l’Anna, que encara no havia començat la pubertat però començava a estar interessada en els misteris de l’amor. Mira quines bestieses diu aquest, m’imaginava que li deia; de fet, posats a imaginar, de vegades m’imaginava que qui les llegia d’amagat un cop i un altre era l’Anna, amb una barreja d’incredulitat i ganes de riure, com si no pogués ser.
La Marta Soleràs era una adolescent bonica, però relativament freda. Era prima, tenia el front alt i uns rínxols daurats com la noia del quadre. És molt sorprenent la semblança que tenen! Si no fos perquè Vermeer la va pintar al segle XVII, fàcilment pensaria que és ella. De vegades ho penso i em quedo tan ample: que és ella i que està llegint una de les meves cartes i que per això fa aquest gest d’emoció continguda, no d’estupor, però sí de relativa inquietud, i a més es nota que no és la primera vegada que la llegeix perquè el paper ja està molt arrugat.
Un dia em vaig imaginar que un cop de vent li arrencava la carta dels dits i s’escapava volant pel poble fins que anava a parar a les mans del Lluís de cal Ros, un nen de catorze anys que també li anava al darrere, i quan la llegia quedava tan impressionat que es retirava; o m’imaginava que la carta voleiava i voleiava fins que anava a parar a un camp de pastura i un ruc se l’empassava; o que simplement queia al pati del davant i se la trobava la mare i, després de llegir-la, abans de tornar-la a la seva propietària, sentia una fiblada d’enveja perquè ella feia segles que no havia rebut una carta així.
Com que no em contestava, un dia, ja més gran, vaig copiar aquests versos del Martí i Pol: “Estimada Marta, ara tanco els ulls per pensar-te, per veure’t. Focs llunyans i músiques i festes pel teu cos. Tot l’aldarull insòlit dels colors d’aquest estiu i el vent que esbulla flocs de cabells i n’escampa la claror. Balma i torrent alhora, cridaré la certitud de tu, d’aquests instants que hem compartit, i escoltaré el ressò de cada mot al fons de mi mateix, etcètera, i al final signava, sempre teu, Pepe”. No volia presumir ni vantar-me de res, sinó veure si finalment la Marta Soleràs reaccionava i em contestava per exemple: això no és teu, nen, que et penses que em mamo el dit, para de fer-te el graciós i deixa d'escriure'm d'una vegada per totes. Però la veritat és que mai va reaccionar i suposo que per això de tant en tant encara tinc el valor d’escriure-li una carta o altra, com ara aquesta.
