La mandra

La noia sap que he vingut per ella i em somriu

"La mandra" (1898-1900), de Ramon Casas
"La mandra" (1898-1900), de Ramon Casas

Aturat davant La mandra del Ramon Casas, sento el xiuxiueig d'una dona explicant el quadre al seu home i el seu fill adolescent, i de sobte tinc un dubte. No sé si em ve de gust que m'expliquin la pintura. Fa anys que vinc al MNAC, almenys un cop cada dos mesos, per plantar-me davant d’aquest quadre. És com una necessitat orgànica, que em fa sortir de casa, baixar al metro, sortir a plaça d’Espanya i fer tota la pujada de Montjuïc. Només entrar al museu, sento que la seva proximitat agafa forma d’esgarrifança. Enfilo les escales fins al primer pis, travesso un parell de corredors i ja hi soc. Just quan m'aturo davant seu es produeix el moment màgic del retrobament. La noia sap que he vingut per ella i em somriu. Si no hagués vingut tantes vegades no somriuria. Somriu perquè he tornat. Fa molts anys devia somriure al pintor, avui em somriu a mi. És un misteri que no acabo d’entendre. Ni tan sols em recorda cap amor de joventut, ni cap amor secret, ni res. Vinc per ella i prou. Avui, al meu costat, sento que la dona que xiuxiueja explica al seu marit i al seu fill adolescent que el rostre de la noia no expressa tristesa sinó més aviat mandra, gairebé una absoluta manca d’emoció, i que l'horitzontalitat de la composició i els tons apagats només fan que contribuir a aquesta sensació. Per un moment estic temptat de dir-li que calli, o anar-me'n jo i tornar més tard, però decideixo quedar-me i escoltar fins al final. Quan acaba, l’home i el fill segueixen el recorregut per la sala, mentre la dona es queda al meu costat, i fins i tot s’aproxima una mica.

—Què, t'agrada molt, ¿oi? —em diu.

La miro, sorprès, sorprès per la pregunta, sorprès perquè em pensava que anava amb ells. És una dona bonica; més aviat menuda, amb uns ulls tristos, una mica aquosos, molt bells, i de cop comprenc que la seva funció és guiar els visitants.

—¿Com ho saps? —li pregunto.

—Fa anys que vens...

Torno a fer un gest de sorpresa. Somriu.

—¿M’has estat espiant?

—No, però m’agrada fixar-me en la gent mentre mira els quadres... I hi ha gent que sovint repeteix.

Faig que sí amb el cap. Li dic que té raó, que estic capficat amb el Casas i especialment amb aquest quadre. Però de seguida afegeixo que l’expressió de la noia no és de manca absoluta d’emoció, no almenys quan ens retrobem. Ara és ella que somriu, tímidament, i sense dir-me res més se’n va a comentar una altra pintura a uns nous passavolants, aquesta vegada un Rusiñol. Sense moure’m de lloc, em giro cap a ella, i la contemplo ben bé els cinc minuts que triga a fer les seves disquisicions. Després surto del museu i, mentre vaig descendint pels graons de pedra en direcció a la ciutat, em dic que aquesta vegada anticiparé la següent visita.

Amb l'excusa de tornar a aixecar el cap com quan era petit, Pep Puig s'aturarà de tant en tant davant d'una pintura per veure si se'l pot endur cap a alguna banda. El quadre al Pep, no a l'inrevés. A part d'un quadre mític de Rene Maggrite, "No soc una pipa" a partir d'ara també serà una secció de Catorze.

Data de publicació: 03 de juliol de 2026
Última modificació: 03 de juliol de 2026
Subscriu-te al butlletí de Catorze
Enviem cada setmana un tast de cultura i literatura en català per correu electrònic.
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi