L’altre dia, mentre donava un cop d’ull a una versió antiga d’El jardí dels cirerers que hi ha a YouTube, se’m va acudir que Txékhov vol fer pujar els seus personatges a l’escenari perquè es puguin acomiadar: del món que els ha vist créixer, d’una època, d’ells mateixos. “Vinga, va, que hem de marxar!”, diu Trofímov al final de l’obra. “Espera’t, deixa’m un minut més”, fa amb el cor encongit la mare. A la protagonista li passa una cosa que segurament alguna vegada o altra ens ha passat a tots: just abans de marxar definitivament de la casa que acaba de vendre, hi fa una última mirada i li sembla que veu les coses per primera vegada. Les parets, la balconada, el jardí, tot li sembla nou, i en canvi ja no ho veurà mai més.
És una sensació intensa, aquesta de prendre consciència del que has tingut i estàs a punt de perdre. Això ens pot passar amb una casa, però també amb un paisatge, un amic, un amor, fins i tot amb el marit. Tinc una amiga, per exemple, que no s’ha pogut separar mai del seu home —my man, que diu ella— justament per això: perquè cada vegada que decideix que ja n’hi ha prou, se’l mira i el veu com si fos la primera vegada, i llavors es fa enrere.
Però cal dir-se adeu. Els esposos, per descomptat, si pot ser més d’hora que tard, però també els joves amants que s’esperen a l’andana assajant l’abraçada més llarga del món. El comiat porta dolor, però també un alleujament molt íntim. Ai, si no vingués el tren!
Després convé i és necessari separar-se i servir, que deia Joan Vinyoli. O treballar, segons la versió de l’autor rus. “I què farem ara? Treballar.” Al final d’Oncle Vània, quan els convidats se’n van, el pobre Vània es queda sol a la taula —perquè no ha volgut sortir a acomiadar-se del mal que li fa—, i llavors entra primer la neboda i diu: “Ja han marxat”; després entra la nodrissa i diu: “Ja han marxat”; i finalment ho fa la mare, i repeteix: “Ja han marxat.” I, sense mirar-se, aquests quatre personatges queden atrapats dins d’una malenconia que es pot tallar amb un ganivet.
Secretament, jo crec que tots sabem que els adeus importants quasi sempre són definitius. A l’últim capítol de Verano azul, sense anar més lluny —l’única sèrie de televisió que m’ha marcat—, la colla i la Julia es prometen que s’escriuran i que se seguiran veient i tot això i tot allò, però ja saben que no serà així, que aquell estiu ja no tornarà, que aviat seran uns altres. Per això el desconsol del Pancho és tan profund, com ho va ser el nostre.
Com va escriure un dia no sé qui, no es pot tornar, encara que es torni. I afegeixo que retrobar-se amb aquells de qui et vas separar un dia amb gran aflicció no té gaire sentit, i, si pel que sigui et retrobes, només serveix per corroborar que no té cap sentit. Fa alguns anys jo mateix vaig agafar el tren i vaig quedar —més o menys a mig camí— amb un amor d’infància, però de seguida —mentre ens observàvem esparverats— em vaig adonar que no ens havíem retrobat per reprendre res, sinó per dir-nos adeu definitivament.
En les obres de Txékhov, ja des del principi flota una mena d’aflicció que anticipa el comiat final. Hi ha moments de gran exaltació, en forma de brindis i cants solemnes, en què es menja, es beu i es fan grans proclames; però de seguida s’hi va esmunyint el verí de la melangia, la sospita que en realitat s’enganyen, que el temps ja ha passat, que un dia van ser joves però ja no ho són, i que aviat s’hauran de dir a reveure, fins mai.
Jo crec que aquest és també l’encant de les grans celebracions familiars, o de grups d’amics: el contrast entre l’alegria del moment i l’enyorança anticipada. En qualsevol cas, sempre m’ha semblat molt difícil sortir il·lès d’una festa amb gent estimada, malgrat l’alleujament que et ve mentre vas a buscar el cotxe o t’allunyes a peu a la recerca d’un bar on facin el Barça.
Per això penso que cada família —cada grup d’amics— hauria de disposar d’un escenari particular des d’on ens poguéssim acomiadar. És massa dur separar-se de veritat; en canvi, fer-ho damunt d’un escenari —ni que fos improvisat— ens donaria l’oportunitat de fer la comèdia justa. Suposo que és aquest el motiu pel qual amb molts dels meus cosins o tiets —amb un munt d’amics de sempre, gent important— fa anys que no ens veiem: perquè encara no hem trobat un escenari a mida per dir-nos adeu.
"La quarta paret" és una secció de Pep Puig en què ens parla de teatre, sense saber-ne gaire o gens, però amb l'humor i la tendresa de qui s'acaba de colar en un espectacle on no hi ha cap paper per a ell.
