Me'ls invento, però en realitat els vaig conèixer a tots. Per exemple el Cinto Gros, la Caia, la Dolors Socarrats, el senyor Madern, el Felimeri i el Maimó, el tiet Climent, les dues germanes de cal sastre, l’Ester i la Isabel, el Joan correu, l’Enric i l’Albert de can costa, el Salarich pare, el Josep de cal barber, que no era el barber sinó el fill del barber, la Josepa Figueras, quan encara li faltava molt per ser l’alcaldessa, etc. Cada dilluns i dijous es trobaven al teatre del Serrall per assajar l’obra de cada temporada, generalment una comèdia perquè el poble no estava per drames. Eren mesos d’assaig intens, on aquest grup de vilatans anaven donant forma generalment a obres clàssiques de Molière, Eduardo di Filippo, o Carlo Goldoni, però també a coses més modernes o experimentals, sense passar-se, perquè el poble no estava per experiments.
El grau d’implicació d’uns i altres pel teatre variava des d’una simple afició a la passió més desmesurada, tan desmesurada que almenys un parell d’ells em consta que es passejaven pel poble amb una altivesa tan ridícula com entranyable, convençuts que la gent els mirava amb una barreja d’admiració i enveja. També sé que el tiet Climent es passava els dies darrerea el taulell de la carnisseria, remugant en veu baixa el seu paper mentre esmolava el ganivet o tallava l’embotit, cada cop més nerviós a mesura que s’acostava l’hora dels assajos, fins que es treia el davantal, sortia corrents de Can Palet i no es tranquil·litzava fins que pujava a l’escenari i podia començar a dir el seu personatge. Puc endevinar que en general això era el que els agradava més a la tropa, sortir d’ells mateixos, aprofitar l’escletxa que els oferia el teatre per escapar-se del poble, ni que fos durant un parell o tres d’hores i representar unes vides que no eren les seves.
Més per secretisme que per pudor —ningú n’havia de saber res, de l’obra, fins al dia de l’estrena—, durant els assajos no volien intrusos de cap mena, però una nit d’hivern els meus amics Guim Forner i Salarich es van colar per la porta del soterrani, van anar pujant fins a la primera balconada i amagats darrerea les cortines van poder assistir a l’assaig de Les dones sàvies de Molière. I de sobte van tenir una mena de revelació. Allò era com espiar pel forat d’una porta prohibida. Perquè una cosa era l’argument de l’obra, i una altra l’argument dels assajos. Una cosa era la peça que havien de representar, l’altra era la peça que representaven sense adonar-se’n. Per veure com evolucionaven l’una i l’altra, el Guim Forner i el Salarich es van seguir colant tots els vespres d’assaig, i ho van seguir fent al llarg de tota l'adolescència amb les obres que van anar venint. Així van poder veure, no només com l’Enriqueta i l’Armanda de Les dones sàvies discutien sobre la sort o la desgràcia del matrimoni al primer acte, com el George Gibbs i l’Emily Webb s’enamoraven a La nostra ciutat, o com el Manelic bramava he mort el llop, he mort el llop, sinó com el Felimeri i el Maimó s’agafaven cada dia més mania fins al punt d’arribar a les mans, el Salarich pare —-és a dir, el pare del Salarich— i la Dolors Socarrats es besaven de debò darrera d’un decorat, o el Pere Ponsa es desplomava just enmig del seu monòleg i queia mort, literalment.
Al cap de dos dies, a l’església hi érem tots. Per una certa proximitat familiar (la meva mare i el Pere Ponsa eren cosins segons), a casa meva ens va tocar seure en un dels bancs de davant. Jo devia tenir uns setze anys, bastant mal portats i plens de vergonya, però això no va impedir que en un moment determinat girés el cap buscant la colla del teatre. Allà els tenia, no gaire escampats, sinó que més aviat junts, com si volguessin reivindicar el seu paper com a grup, la seva part de protagonisme com a testimonis directes del drama. La majoria tenien els ulls entelats, altres somicaven o ploraven obertament, i no vaig poder evitar pensar que cadascú a la seva manera feia comèdia.
"La quarta paret" és una secció de Pep Puig en què ens parla de teatre, sense saber-ne gaire o gens, però amb l'humor i la tendresa de qui s'acaba de colar en un espectacle on no hi ha cap paper per a ell.
