“Estem aquí per buscar un autor.
Un autor? Quin autor?
El que sigui; qualsevol ens va bé, senyor”
(Luigi Pirandello. Sis personatges en cerca d’autor)
Per poder fumar d’amagat –encara no teníem tretze anys–, el Guim Correu i el Salarich algunes tardes d’hivern es colaven per la porta de darrere del teatre vell de Monistrol i enfilaven cap dins. Un dia els vaig acompanyar. Amb l’encenedor enfocant tots els trastos i andròmines que ens sortien al pas, vam anar travessant passadissos i cortines i pujant escales fins que vam fer cap l’escenari.
Jo era al poble passant uns dies de les vacances de Nadal a casa dels avis, i aquella petita aventura va trasbalsar el meu cor de nen de ciutat. Per no quedar com un finolis els vaig acceptar una cigarreta, però de seguida vaig començar a tossir i ho vaig deixar estar. Sempre he dit que aquest va ser el primer cigarret de la meva vida, i l’últim, encara que sigui mentida.
Vaig fer un cop d’ull al teatre. M’impressionava molt ser allà dalt. M’imaginava el poble mirant-me silenciós i invisible des de la platea i em feia molta vergonya. Sense deixar de fumar, el Guim Correu va caminar endavant i es va posar a recitar no sé què, i de seguida el Salarich va contestar-li i van començar a improvisar una petita farsa, fent burla del poble i de tothom, fins que van callar un moment i, llavors, dels fons es van sentir uns aplaudiments. No es veia bé, però de seguida, assegut a l’ombra d’una de les butaques de darrera, vam distingir la figura autoritària de l’oncle Salvi, germà petit del meu avi, l’alcalde franquista de tota la vida, un dels pocs homes que tenia les claus del teatre.
ONCLE SALVI: ¿Ja heu acabat?
GUIM CORREU (amagant ràpidament el cigarret): Sí...
ONCLE SALVI: M’estava agradant molt, ¿per què no seguiu?
GUIM CORREU: És que ja hem acabat...
ONCLE SALVI (manaire): No, seguiu sisplau. Teniu talent, nois.
SALARICH (amb una sortida de les seves): Necessitem algú que ens dirigeixi, oncle.
ONCLE SALVI: Ja us dirigeixo jo. Josep (El Josep era jo, la gent gran del poble em deia Josep, com al meu pare), digues alguna cosa, encara no t’he sentit.
SALARICH: El Pep és mut.
JO: No soc mut.
ONCLE SALVI: Com!?
JO: (una mica més fort): Que no soc mut!
ONCLE SALVI: Doncs va, digues.
JO (gratant-me uns segons el cap): Sí que soc mut.
Riures dels meus amics. Cadascú tenia un humor particular que feia riure als altres: i crec que per això érem tan amics.
ONCLE SALVI (com irritat): El pitjor no és que us hagueu colat, sinó que estigueu fumant al teatre.
GUIM CORREU: (ensenyant les mans): No fumem.
ONCLE SALVI: No em vulgueu enredar.
SALARICH: Estem al teatre, tenim permís per enredar-lo.
ONCLE SALVI: I jo per dir que no m’agrada l’obra. Sabeu que és molt greu, ¿oi?
SALARICH: ¿I què ens farà? No ens pot fer res.
ONCLE SALVI: Puc parlar amb els vostres pares.
SALARICH: Segur que ho fa...
ONCLE: Ja pots comptar-hi. ¿No teniu cap més lloc per fumar que al teatre?
SALARICH: Al teatre s’hi està bé. A fora fa fred. I per culpa de gent com vostè el poble s’ha quedat sense escapatòries i hem vingut a refugiar-nos.
ONCLE (mig rient): Ja ho entenc. No teniu horitzó al poble...
SALARICH: Els joves, no.
ONCLE: ¿Per culpa de gent com jo?
SALARICH: Sí.
Riures burletes de l’oncle.
SALARICH: Ja pot riure, oncle, les normes que regeixen el poble són molt antigues.
ONCLE (una mica irritat): Son les normes bàsiques de respecte i convivència de tota la vida.
SALARICH: Vells fanatismes.
ONCLE SALVI: No em vulgueu enredar. Heu vingut a fumar, no a refugiar-vos. Hauríeu pogut calar foc al teatre.
SALARICH: Si haguéssim volgut calar foc, ja ho hauríem fet.
Fabulo una mica, però no del tot. Malgrat la ironia, l’oncle Salvi en realitat estava molt empipat i aquella manera de plantar-li cara encara el va irritar més. De sobte es va aixecar i es va posar a caminar cap a nosaltres. Venia tan decidit que per un moment vaig creure que pujaria a l’escenari per donar-nos una bona plantofada. Però es va quedar a baix, esperant que baixéssim. Vam baixar i vam anar desfilant cap a fora amb la vella autoritat franquista seguint-nos els passos, tot i que Franco ja feia anys que era mort. Un cop al carrer, vam sortir esquitllats mentre ens imaginàvem l’oncle Salvi, primer tancant el teatre, i després anant de visita a les tres cases corresponents.
Ens vam dirigir als gronxadors de cal Rubell i ens vam començar a gronxar. La valentia de feia un moment es va anar transformant en una aprensió íntima com una pregària. El Salarich li tenia molta por al seu pare; el Guim Correu una mica menys. Jo al meu li tenia una por normal, però en principi jugava amb avantatge perquè estava sol a casa dels avis.
Amb les campanades de les nou, vaig saltar del gronxador i vaig deixar el meus amics fumant i rumiant les seves coses. Només entrar a cals avis, vaig sentir el silenci de les grans ocasions. Però els avis no em feien por i em vaig endinsar cap al menjador. El sopar ja era a la taula, i els avis també. L’àvia em va somriure. L’avi no tant.
ÀVIA (mentre m’omplia el plat d’escudella): Què has fet aquesta tarda, ¿fill?
JO (sense acabar de mirar l’àvia): Hem anat a la pista a jugar a futbol.
ÀVIA: ¿I després?
JO: Després res.
AVI (aixecant per fi el cap de l’escudella): No ens enganyes, ¿oi?
JO: No.
Vaig mirar l’avi. Vaig mirar l’àvia. No els enganyava. Entre altres raons perquè ja sabien perfectament on havia estat. Però ni aquell home ni aquella dona no m’havien renyat mai gaire seriosament, i ara tampoc ho farien. A més, els separava alguna cosa essencial de l’oncle Salvi, i no estaven disposats que una simple entremaliadura de nens els aproximés. Al final van fer veure que em creien, però fingint molt malament, de manera que a mi tampoc em van enganyar.
"La quarta paret" és una secció de Pep Puig en què ens parla de teatre, sense saber-ne gaire o gens, però amb l'humor i la tendresa de qui s'acaba de colar en un espectacle on no hi ha cap paper per a ell.
