Assegut al tamboret de la cuina, discuteixo amb la mare mentre ella va fent el dinar, fins que al cap d’un moment me n'adono que ens envolta un grup de tafaners, gens nombrós però significatiu. Hi veig el pare, els meus dos germans, el cunyat, el Nil, la Maria i la Laia, i els padrins d’Ullastrell, que ja fa molt que són morts però és igual. Alguna cosa els deu haver encuriosit —potser el to agre de la conversa— però decideixo no fer-los cas i segueixo discutint amb la mare, que si això que si allò, fins que torno a mirar de reüll al meu voltant i veig que ara el públic ha augmentat. Tiets, tietes, cosins que feia temps que no veia, alguna exsogra, per un segon estic temptat de deixar la discussió amb la mare per saludar-los, però de seguida comprenc que no són aquí per mi, sinó per veure aquesta petita peça familiar, i segueixo discutint amb la mare, quan tot d’una, després d'abaixar una mica el foc, s’eixuga les mans i em comença a retreure que no la vagi a veure més, ara que s'està fent gran, o almenys que no la truqui, que sempre ha de ser ella que m'ha de trucar, i encara gràcies si li agafo el telèfon.
De sobte, callo. No m'ho esperava gens, que la mare fos capaç de retreure’m això (tot i tenir raó), però encara em sorprèn més que ho hagi fet davant de tanta gent. Noto al meu voltant l’expectació pròpia del teatre en directe, i no sé si per fer temps, torno a girar el cap i ara veig que el públic ha tornat a augmentar. Ja no parlem només de la família, sinó dels veïns de l'escala, almenys reconec la senyora Sala i l'Alfons, el Jesús i la Juanita, la parella del cinquè que no sé com es diuen, i encara repartits per les vores de la mateixa cuina i amuntegats al safareig, amics dels meus pares de tota la vida, que s’han fet tan vells com ells com a mínim, i quan novament em venen ganes d’aixecar-me per saludar-los (fa tant que no els veig) comprenc que no són aquí per mi sinó per aquesta petita peça universal, i finalment (abans que la mare s’impacienti), després d’escurar-me el coll, intento dir-li que em sap greu ser tan mal fill i que no tinc excusa, perquè ella bé que va ser una bona mare, però que la vida ens fa anar a tots de bòlit, i que no tenim temps per a les coses importants, i encara m’allargo una mica més, amb la sensació d’estar francament inspirat, amb la sensació sobretot que em toca a mi acabar l’obra, i de fet l’acabo, bastant satisfet, però llavors, quan espero un esclat d’aplaudiments sincers, no que s'aixequin perquè ja estan drets, rebo una sonora xiulada, i fins i tot algú, crec que un dels meus cosins, s'atreveix a tirar-me un parell tomàquets.
"La quarta paret" és una secció de Pep Puig en què ens parla de teatre, sense saber-ne gaire o gens, però amb l'humor i la tendresa de qui s'acaba de colar en un espectacle on no hi ha cap paper per a ell.
