No és per dir-ho, però tinc la sensació que a Hamlet l'hem fet baixar massa vegades de l'escenari. L'altre dia, sense anar més lluny, me'l vaig trobar repenjat a la barra d'un bar, més begut que turmentat, i de cop se'm queda mirant i em diu: ser o no ser, aquesta és la qüestió, i ja seguia amb la lletania quan me’n vaig anar per cames. Quin tio més plom!
Tampoc em convenç gens el Hamlet que han fet al cinema Lawrence Olivier, Kenneth Branagh o encara menys Mel Gibson, que es nota molt que va voler fer el clàssic perquè diguéssim d'ell que és un gran actor, però ni així. No sé, no m'agraden. No me’ls crec. Quan va escriure el personatge, Shakespeare poc es devia imaginar que un dia tot aquesta colla d’homes rics i famosos se’l farien seu, si no segur que no l'hauria escrit. És una comèdia (aquesta del ser o no ser) que només m'agrada sentir-la al teatre, o quan algú en fa befa, com el Lubitsch a la grandiosa To be or not to be, o l’oncle Cesc als grans àpats familiars abans d’aixecar el porró i fer un bon trago.
¿Per què ens entestem a fer baixar Hamlet de l'escenari o a subratllar un drama que lluny de la tarima no només perd versemblança, sinó veritat? Que el ser o no ser és la qüestió ja ho sap tothom, i a més és profecia. Llavors, ¿per què remarcar-ho tant?
Subratllada. Això vaig pensar l'altre dia quan vaig sortir de veure Hamnet, la pel·lícula. Quina cosa més subratllada! Quina poca llibertat li donen a l'espectador perquè arribi a l'emoció pel seu compte. La música, les actuacions, un munt d’escenes. Quina brama més insidiosa. Vuit nominacions als Oscar: no m’estranya tenint en compte el que està fent Hollywood amb el cinema des de fa dècades.
Diuen que està agradant molt, però almenys a la sala on era jo, des de molt aviat va començar a flotar un ambient d’incredulitat. I només va faltar que més o menys cap a la meitat, el personatge que fa de Shakespeare, desesperat ja no me’n recordo per què, crec que sense anar especialment begut, s’acostés a la vora del riu, i això sí, molt turmentat, davant la temptació de matar-se, es posés a dir, com si se li acabés d’acudir en aquell instant, ser o no ser, etcètera, etcètera. Aquí ja no em vaig poder aguantar i vaig començar a riure en veu baixa, no només per què em va venir a la memòria la pantomima de l’oncle Cesc, sinó perquè em vaig imaginar la infinita renglera d'actors que havien dit el famós monòleg abans que ell, i tot plegat em ressonava més com una conya marinera, una broma compartida, que no com la pera transcendent que semblava voler-li donar el personatge. Just en aquests moments, amb la gent del costat, ens vam començar a mirar els uns als altres, com dient: ¿Cal tot això? ¿De debò que cal? ¿Cal o no cal?
"La quarta paret" és una secció de Pep Puig en què ens parla de teatre, sense saber-ne gaire o gens, però amb l'humor i la tendresa de qui s'acaba de colar en un espectacle on no hi ha cap paper per a ell.
