Lluís Miñarro ha dedicat la seva vida, de cap a peus, al cinema. Ha estat productor d'Isabel Coixet, d'Albert Serra, d'Apichatpong Weerasethakul (amb qui va guanyar la Palma d'Or a Cannes) i de moltíssims directors més. Això sí, sempre amb una màxima: mai, encara que les pel·lícules funcionin molt, en produeix més de dues d'un mateix autor. Com a director ha fet des de Family Streep, un retrat dels seus pares, fins a Stella Cadente, basada en Salomé, d'Oscar Wilde. Hi quedo amb motiu de la seva darrera pel·lícula, Emergency Exit. Inspirada en l'Àngel exterminador de Buñuel, ens situa en un autobús on pugen actors com Oriol Pla, Albert Pla, Francesc Orella, Emma Suárez o Marisa Paredes. ¿A on van? No se sap. ¿Quants dies passen? Tampoc. Parlarem dels temes que hi ha submergits en aquesta obra, i, també, de com s'ha industrialitzat l'art.
¿Què trobes a faltar en el cinema d'avui?
Des de la pandèmia, les pel·lícules cada cop són més conformistes, més rutinàries. Els grans mestres, Bresson, Hitchcock, feien cine en un sistema com el de Hollywood, però, tot i això, tenien més imaginació, se la jugaven més.
¿Què ha passat?
La televisió, la publicitat, les xarxes socials han fet que mirem les pel·lícules d'una altra manera. I la vagància: m'estimo més quedar-me a casa mirant una pel·lícula mentre vaig responent missatges al mòbil, que sortir i anar al cinema. La impaciència ens ha fet perdre rituals.
¿Veus un patró en la manera de fer cinema ara?
D'entrada, el 90 per cent de les pel·lícules ja venen explicades: han de tenir una introducció, nus i conclusió. Quan la gràcia és que hi hagi un misteri. Però no hi ha fugues: estan fetes per ser consumides i oblidades. Fins i tot hi ha pel·lícules que parteixen d’un pla de màrqueting: hi ha un esquema prèviament traçat i el director es limita a complir-lo. Em van convidar a unes jornades sobre guions, i deien que a les pel·lícules hi ha d'haver un gir cada vint minuts perquè coincideixi amb el tall de publicitat. Són pel·lícules que neixen mortes, però és la majoria del que es fa ara. I si no entres en aquesta lliga, t'aparten.
També es fan a un ritme acceleradíssim, ¿oi?
Sí, amb un muntatge molt ràpid que tingui molta acció, perquè la gent no té paciència per esperar. Si és lent, troben que és avorrit i no tenen la capacitat, ni la volen desenvolupar, d'estar tranquils una hora i mitja per entrar en la proposta que et fa el director.
Mirem compulsivament vídeos d'Instagram que són de quinze segons, de manera que en deu minuts potser n'hem vist quaranta, però no en recordem cap. ¿Això fa que cada cop ens costi més mirar pel·lícules?
Sí. Vivim a l'era de la dispersió: molta gent ja no és capaç de mirar una pel·lícula sencera, només a trossos o accelerant-la. Em sorprèn que nois que estudien cinema, que són possibles futurs directors, no vulguin veure pel·lícules de Fellini. Em diuen: "¿La dolce vita? Uf, és en blanc i negre". No tenen la curiositat de veure-la tota i conèixer com està construït el ritme intern. La gent fa cues tremendes al Louvre només per fer una foto a un quadre, no per analitzar-lo. Es fa un consum fragmentari i devorador de l'art: "he vist aquesta exposició i aquella altra", ¿però què en recordes?, "no ho sé".
¿Hi ha temes més acceptats en les pel·lícules d'ara?
Sí: les històries de superació, les revisions de l'adolescència, el que li ha passat a la teva família, si s'han hagut de vendre la casa... Tota una generació de cineastes porten la seva vida personal al llenguatge cinematogràfic. Hi ha molta cosa així, falsament dramàtica.
¿Ah, sí?
Sí, perquè no sé fins a quin punt hi ha una honestedat o més aviat una especulació: he de fer això perquè és el que es demana ara, i així podré fer una segona o tercera o quarta pel·lícula. Com si fos una forma de respondre a les institucions. Perquè el cinema depèn molt d'ajudes públiques i de les televisions.
Aleshores, ¿vols dir que si adaptes la pel·lícula al que està acceptat tindrà més números d'estar subvencionada?
Bé, per dir-t'ho d'una altra manera: el cinema s'ha transformat en notícies de premsa: els preus dels lloguers, el maltractament de les dones, l'eutanàsia. Moltes pel·lícules semblen dissenyades pel ministeri d'Igualtat. Amb excepcions com Marc Recha, cada vegada trobes menys la visió i l'univers de l'autor.
Per tant, ¿són pamflets polítics?
Home, no tant, però són peces que estan dintre de la correcció política del moment.
¿I això es premia?
Sí, clar.
¿Com?
Ja ho veus, als festivals. Una pel·lícula iraniana té més punts que una tailandesa, perquè ajudar que una pel·lícula iraniana circuli pel món és un acte de bona voluntat que des dels festivals s'aplaudirà. O si parles d'un tema racial, d'acceptar la diversitat, també.
¿Es premia ser bones persones?
Exactament, lo políticament correcte. I això fa que sovint els creadors s'autocensurin. Perquè el cinema, a diferència d'un llibre, involucra un grup de gent molt gran i costa molts més diners.
¿Quant pot costar fer una pel·lícula?
Un documental senzill va de 150.000 a 300.000 euros, i una pel·lícula de ficció: la més baixa, un milió d’euros. Sirat em sembla que va valdre set milions d'euros. Qui s'hagi involucrat en aquest projecte, posem per cas les televisions, seran els primers interessats en què vagi bé, perquè han de recuperar els diners invertits. Hi ha certes televisions, sobretot les privades, que fiquen més mà en el producte: si tenen actors que surten en programes que ara fan, intentaran que també surtin a la pel·lícula.
¿I amb els premis és igual?
Els premis grans premien, i això està claríssim, les pel·lícules que han tingut èxit, perquè així els donen una segona oportunitat perquè encara tinguin més èxit i, doncs, facin més diners. Això és el model dels Oscar: fixa-t'hi, el que es premia no és contradictori amb la veu de la majoria. Una pel·lícula radical abans arribava als Oscar; avui, no. Les Palmes d'Or de Cannes de fa vint anys no tenen res a veure amb les d'ara. Tothom vol el mateix: el millor repartiment comercial, que agradi al màxim de països possible. De fet, l'Acadèmia del Cinema Català va néixer per crear la diferència amb els Goya: som catalans i mirem des d'una altra perspectiva més culta o de risc. Però a l'hora de la veritat, premien les mateixes pel·lícules que els Goya, que els Feroz, que els Forqué. No s'està defensant la indústria del cinema, sinó quatre pel·lícules mediàtiques.
¿I llavors és art?
No és art, és comerç amb l’art.
¿Una persona amb trajectòria i reconeixement com tu podria desaparèixer fàcilment del mapa cultural?
Sí, i tant. Tot això és molt feble. Hi ha un tema que és important: no defallir. Si un insisteix, costarà més o menys, però aquella energia sempre trobarà un conducte. Ara, si dubtes, allò se'n va en orris. Hi ha molta competència: abans a l'Estat espanyol es feien 120 pel·lícules l'any; ara, 300. I el mateix passa a Alemanya, França, Itàlia.
¿Cada cop hi ha més directors de cinema?
També. Perquè les institucions han creat escoles de cinema i cada any han de sortir cinquanta directors nous. Potser en neixen cinc, però difícilment passaran de la segona pel·lícula.
¿La mateixa indústria necessita que existeixin molts directors de cinema?
I que es facin moltes pel·lícules. Això té una coartada magnífica, que és la democratització de l’art. I és veritat, jo fa quaranta anys no podria haver estat director de cinema perquè ni era milionari ni tenia Carlo Ponti al darrere. Però hi ha una saturació de pel·lícules, de llibres, d'obres de teatre. Tothom pot ser artista, però no tothom cal que ho sigui: hi ha altres coses a fer igual de dignes. Però més que la necessitat de crear, hi ha la necessitat de ser una figura pública, de tenir reconeixement. Com si això fes que et poguessin respectar més, ¿no? És com si l'important fos ser famós. Mira els programes de televisió, Operación Triunfo. És dur dir-ho, però tot s'ha vulgaritzat.
A la pel·lícula, Albert Pla interpreta un director arrogant que no necessita ningú més. ¿És fàcil convertir-te en això?
Sí. M'he trobat amb gent així, que diuen que són els millors, que és un absurd: res és el millor del món o tot és el millor del món. El gran error és creure que, perquè fas pel·lícules o llibres o el que sigui, estàs per sobre dels altres.
Veig escriptors que creuen que mereixen lectors, reconeixements, atencions, de tot. Sempre m'ha sorprès, això.
És absurd. Una persona que faci cultura ha d'intentar brindar pensament, bellesa, el que vulguis, però des d'un altruisme. Encara que hi pugui haver l'ego, ha de ser generós. I t'has de saber alliberar del que representa que les teves pel·lícules siguin molt o poc vistes, perquè si no, és una càrrega. Potser seran per a una minoria, però aquesta minoria també té dret a rebre un format diferent.
A la teva pel·lícula pugem en un bus que fa un viatge no sabem on. ¿És una metàfora de la vida?
I de la mort. Aquest bus podria ser una nau o un tren, per a mi és un taüt rodant.
Què dius!
Sí, en què hi ha personatges que no saps si estan vius o morts, o si són fantasmes de qui havien estat abans. M'interessa que l'espectador pugui fabular, com si fos un conte.
¿Hi ha la intenció d'entendre la mort d'una altra manera?
Sí. Volia desdramatitzar la idea que la mort és el final. Si l'univers és una maquinària en què tot funciona perfectament —els planetes, els animals, les plantes, la construcció, la destrucció—, igual que néixer no és tràgic, morir tampoc ho hauria de ser. Si neixes, has de morir: és una conseqüència de la vida.
¿No t'espanta?
No, em pot fer por el patiment. Afortunadament, no considero haver patit res tan extraordinari com per no estar content. Hi ha gent que pateix molt perquè té una manera molt negativa d'interpretar la vida, i només es fixa en allò dolorós. La Terra ara s'està movent per la galàxia, no està fixada en un punt. Cada moment podria ser nou, però hem creat una societat i estem dintre d'aquest cos, i tu et sents català i l'altre, no. Podríem ser molts altres, però ens limitem a obeir una vida que no ens satisfà.
A la pel·lícula hi ha la idea de la suspensió de l'espai i del temps. ¿Per què?
Perquè el temps és elàstic. A vegades ens passa el dia volant, a vegades molt lent. Et ve un record i no saps si va passar fa cinc anys o dos. I alhora, vaig llegir que en un sol dia tenim dos mil pensaments.
Parles de la força de la intuïció.
A vegades recordes una persona i a la cantonada la trobes. O dius: fa dies que no parlo amb tal i va i et truca. Són sincronies que són difícils d'explicar des de la lògica, però si estem atents, passen contínuament. L'existència també té un costat màgic, el que passa és que l'hem arraconat. Bucke deia que tots tenim un moment de dissolució en què el temps i l’espai desapareixen i et fusiones amb l'experiència. Et pot passar banyant-te al mar o mirant una posta de sol. Si estiguéssim molt més relaxats, els experimentaríem més. Però si estàs estressat, és impossible, perquè és permanent: el telèfon, els mails. Tot just et queden les hores per poder dormir, perquè les cèl·lules es recuperin i l'endemà tornis a engegar com una màquina.
Quan la pel·lícula encara no estava acabada de muntar, vas tenir la necessitat d'anar a Madrid a ensenyar-la a la Marisa Paredes, i dies més tard, va morir.
Va actuar fent d'ella mateixa: va dur fotos que tenia amb García Márquez, Bernardo Bertolucci, Manoel de Oliveira i hi ha una escena en què les contempla. Pocs mesos després, va morir. Mai podria haver sospitat això. Fa una mica de iuiu, perquè em fa pensar que potser jo havia de fer aquesta pel·lícula per deixar constància de la seva última intervenció.
¿Al llarg de la vida t'has trobat fets inexplicables?
Contínuament, ¿per què ens coneixem tu i jo? Perquè un vespre a Farrera et vaig aturar pel carrer i et vaig preguntar on podia trobar mandarines.
Els inicis són així d'imprevisibles, ¿oi?, això em fa pensar que ves a saber quantes coses més viurem que no sabem.
D'aquí la importància d'estar obert, perquè vivim en una societat que crea por i una cosa encara pitjor: culpa. Els nazis, abans de matar els jueus, perquè perdessin tota humanitat, els culpabilitzaven. I el poder fa una mica el mateix: ¿per què hem de ser nosaltres culpables del canvi climàtic? Perquè viatgem massa en cotxe. ¿Per què hem de ser responsables de la sequera? Perquè consumim massa aigua. En comptes de posar mesures, sempre ens estan culpant.
¿Quina màxima tens en l'art?
Sempre penso: vigila amb el que fas. I aquí entra la responsabilitat i l'ètica, perquè no val crear qualsevol cosa. Les pel·lícules de terror no m'agraden, no li trobo sentit a què m'aterrin. Amb cada cosa que fem tenim una responsabilitat, fins i tot en les més petites: en la manera de rentar un plat, ho hem de fer amb cura, amb amor, amb sensibilitat. Ja que tenim aquesta capacitat, desenvolupem-la el màxim.
¿El dia d'avui ja és una creació, llavors?
Clar, és que tot el que fem queda impregnat en aquest planeta. Tot el que pensem ho estem creant. El director de cinema Javier Rebollo sempre diu: des del moment que t'has imaginat la pel·lícula, ja li has donat vida. Ja existeix, encara que tècnicament no l'hagis filmat: amb la teva ment ja l'has creat. Per això és tan dolent la gent que contínuament pensa que els han de passar coses negatives, perquè estan creant les condicions perquè els hi passin. És important ser propositiu, desitjar el bé als altres, intentar aplicar l'amor. I la creació també cal fer-la amb una ètica, sabent que té unes conseqüències. Sense pensar en l'audiència, sense especular amb el número, perquè estem en una societat que tot ha de ser quantitatiu: resulta que el millor llibre de l’any és el que s'ha venut més, no el més creatiu. Fes el que sentis que has de fer, sense tenir present l'audiència, però sabent que hi ha una responsabilitat en aquella obra.
¿Què persegueixes?
La bellesa, és una prioritat a totes les meves pel·lícules. La busco en tot: en els actors, en la roba que porten, els pentinats, els colors. Però també la busco a la vida: amb el plat que menjo, els llençols amb què dormo, tot ha de ser maco. No és el mateix portar un jersei d'acrílic que un de pura llana. I amb la gent amb qui m'ajunto, que tinguin una bellesa interna, que puguis tractar com més temes millor.
A la pel·lícula hi ha l’erotisme, el desig.
El desig és un motor molt important. Però si el practiques en una forma negativa, pot ser molt frustrant.
¿Per exemple?
Imagina't que estimes una persona que no t’acaba de fer cas; que facis totes les arts de conquesta per aconseguir algú que no et vol a tu. Això és absurd. Si no era per a tu, no era per a tu. I en canvi, quan algú és per a tu, ve sol.
Ets una persona elegant. ¿Què és per a tu l'elegància?
És relativa, ¿oi? A l'Índia hi ha sàdhus que van despullats, només amb un drap, però per la manera de caminar, semblen senyors. I en canvi, veus gent molt ben vestida però és artificial, allò no va amb el seu ésser. L’elegància té a veure amb l'essència d'un mateix: la manera de parlar, el to de veu, tant és que sigui alt o baix, no depèn d'això, va implícit. Un gat està despullat i és elegant.
Et distreus amb facilitat, ¿oi? Si tens previst anar a un lloc, no et fa res acabar en un altre.
És distracció i curiositat. Tant de bo que estigués encara més distret, perquè és quan estàs obert a què et passin coses. Em diuen: sembles un nen! No em podrien dir res millor: vull mantenir aquesta curiositat per jugar, perdre'm, canviar de camí, imaginar. L’amic imaginari també existeix.
¿Amb quina escena acabaries aquesta conversa?
En una de Viridiana, de Buñuel: un carro avança amb un gos lligat al darrere. Quan el carro torna en direcció contrària, el gos encara està lligat. És una mica fatalista, però el gos no està destinat a alliberar-se. Hi penso molt, en aquesta escena, em va impactar.
No voldries estar mai lligat, ¿oi?
Perdre la meva llibertat és el pitjor que em podria passar. La llibertat és una qüestió interna: pots estar a la presó i sentir-te lliure. Fins i tot als camps de concentració nazi, els que estaven condemnats a mort tenien moments de llibertat encara que fos pixant contra la paret. La llibertat és el motor que justifica la nostra existència. I en el fons, hi ha una cosa magnífica de l'esperit humà: passis pel que passis, aquesta força es manté.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
