Josep Miquel Garcia
En el centenari del naixement de Nicole Fenosa (París, 1926 – 2012), la pregunta que cal fer és si la recordem per ser parella d'un escultor excepcional, Apel·les Fenosa, o si ella mateixa va deixar un llegat personal d’excel·lència. Mirem de respondre-ho.
D’Apel·les Fenosa va aprendre'n molt. Ell tenia vint-i-vuit anys més, i l’exili i la Guerra Civil l’havien marcat profundament. Les dues coses principals que Nicole va entendre al seu costat es podrien resumir en dos preceptes: el primer, «la gent mira, però no veu». Això és molt rellevant: en les petites coses hi ha més veritat que en les obvietats. Cal saber ensinistrar la mirada per advertir la veritat i defugir el que tothom dona per fet. Nicole va traslladar aquesta idea a l’observació de les aparences secundàries: s’estimava més una cabana de pedra seca amb uns lliris al damunt que una façana barroca d’un monument catalogat. Els assistents de Fenosa, que van ser majoritàriament japonesos, van ajudar-la a despullar la dispersió de l’esguard i a concentrar-se en petits detalls: un garrofer, un camí rural, una fulla de parra. Un d’aquests ajudants, Shinya Nakamura, encara és viu. Fa uns anys va voler venir al Museu Fenosa del Vendrell des del Japó. Va saludar i va demanar de restar sol al jardí. Va seure en una pedra i va restar silent mitja hora. «Volia acomiadar-me de Fenosa.»
La segona prèdica de Fenosa era: «Primer la bondat, després la intel·ligència i la bellesa.» No pot haver-hi estètica sense ètica. I no és només un principi, sinó també la manera amb què Nicole mirava el món. Jo mateix veia com s'il·luminava quan parlava de «Juanito de sa Cala», Joan Boned, un home que havia emigrat a fer les Amèriques, que havia acabat de cuiner a Cuba i que va perdre una mà. Tot i això, era un pescador molt intel·ligent, que vivia amb ben poc. Nicole se sentia molt a prop d'aquests personatges que sabien viure feliços sense gaires necessitats. Quan havia de fer un gravat que representés Eivissa, per exemple, no cercava cales amb perspectives d’horitzons marins, sinó un simple pi i un camí rural per on un es pot perdre, dotant-los de dignitat i harmonia, tal com ho feia «Juanito» quan preparava un àpat amb els peixos de roca que acabava de pescar.
És cert que Nicole Fenosa va ser un pedestal fonamental per a l’obra de l’escultor. Des del primer moment, quan es casen l’any 1948, posa ordre al seu taller i als seus arxius, i fa treballar l’artista invertint la meitat del que guanya a fondre obres. «Els diners no valen res, són les obres les que compten», em deia ell. Quan Apel·les mor l’any 1988, ella es cuida de preservar-ne la memòria: impulsa els actes del seu centenari, publica el catàleg raonat de l’obra escultòrica i gràfica i, amb el professor Bertrand Tillier, promou una associació, una fundació i la transformació de la casa palau renaixentista on viu en un museu. El dota de centenars d’escultures, dibuixos, documents i recursos econòmics. En canvi, ella viu una vida austera, sense televisió i sempre amb roba vella, però de qualitat, amb cosits i recosits portats sempre amb delicadesa.
Podem dir que, sense Nicole, Apel·les no hauria pogut dedicar-se de ple a l’escultura: ella li assegurava tot, i quan dic tot em refereixo no només a la vida quotidiana, sinó també a l’entorn que envolta la difusió d’un artista. Ja només per això hauríem de celebrar el seu centenari, però vull anar més enllà i destacar el seu vessant d’artista.
Nicole va començar a fer escultura de seguida, però a l’entorn fenosià la idea no acabava d’agradar. Per recomanació de l’escultor Josep Granyer i de Maria Helena Vieira da Silva, que tenia el taller al costat del de Fenosa, al boulevard Saint-Jacques, va iniciar-se en el gravat. La seva obra gràfica es pot dividir en dos grans blocs: les estampes fetes amb burí i les que feia amb la tècnica de la manera negra. En total, va fer unes dues-centes obres que imprimia al taller Lacourière-Frélaut, a Montmartre, on gravaven grans artistes com Picasso, Miró o Giacometti. Els burins són més habituals entre els artistes contemporanis, tot i que els seus són molt reconeixibles.
Va arribar a publicar dos llibres de bibliòfil excepcionals. El primer, A Catalan Cookery Book, era una col·lecció de receptes impossibles amb textos d’Irving Davis i onze gravats seus, estampats al taller Leblanc de París. El segon va ser Le Portal, editat per Warren Editions l’any 1970. L’editorial pertanyia a Jonathan i Phillida Gili, fill i nora de Joan Gili. Phillida era filla del gravador Reynolds Stone i de la fotògrafa Janet Woods, una parella amb una filosofia de vida molt estètica i autèntica. Le Portal es presentava en forma de portafolis, dins una carpeta de tela de color pedra. Els gravats es van imprimir a l’Atelier Lacourière et Frélaut i representaven tretze escenes de la casa del Portal dels Fenosa al Vendrell.
L’any 1971 Nicole va emprendre un viatge iniciàtic a Rússia amb Nella Bielski. Totes dues hi van anar en cotxe, conduït per la mateixa Nicole, i van fer el viatge des del Vendrell fins a Moscou, amb llargues estades a Ucraïna. Van ser tres mesos sense Fenosa, durant els quals va concebre una sèrie de maneres negres sobre Odessa, Kíiv i Sant Petersburg. Aquests gravats resulten excepcionals en el context del gravat contemporani. Quan torna a Catalunya i a París, continua aprofundint en aquesta tècnica, que amb tota seguretat acabarà essent el nucli central d’aquest vessant artístic que ara comencem a descobrir. En moltes d’aquestes estampes signa com a Nicole Florensa, que era el cognom matern d’Apel·les, i ja cerca una autonomia com a creadora. El taller de gravat del Vendrell és un autèntic espai de reflexió i d’inspiració, senzill, però impregnat d’un esperit visual iniciàtic.
Si Nicole ha de ser valorada com a artista, crec que les seves maneres negres són la seva aportació fonamental a l’art del segle XX. Hi ha, però, dos motius més que la fan remarcable. Un és la seva obra fotogràfica. Sorprèn que encara no l’hagin reivindicat els comissaris de fotografia. Quan veus les fotografies en què retrata Tristan Tzara prenent el sol a Sant Salvador, Ivan Pougny a Canes, Cocteau, Clavé, Xavier Valls, Francis Ponge, Alberto Giacometti enfonsat en una butaca, Joan Perucho o Salvador Espriu, entens el privilegi d’haver conegut l’època daurada de Montparnasse i de la Catalunya artística. Els seus testimonis fotogràfics són excepcionals i encara esperen una reivindicació museogràfica. Al marge dels retrats de poetes, Nicole fotografiava els llocs més marginals que un pugui imaginar. Com que cada estiu anaven del Vendrell a Almatret, el poble familiar dels Fenosa, les rutes que triaven eren, en el fons, una forma d’autoretrat. Costa imaginar itineraris més secundaris, dignes de la recerca de Perucho sobre Horta de Sant Joan o Mont-roig del Camp. Nicole fotografiava unes someres que feien camí per antics senders entre l’Aragó i Catalunya, rierols i arbres aparentment insignificants, que prenien vida sota el seu esguard. Finalment hi ha la pintura, especialment l’aquarel·la, amb què omplia llibretes i papers japonesos d’una gran sensibilitat.
Fenosa patia des de ben jove una malaltia neurològica que li feia tremolar la mà i que només s’aturava quan tenia contacte amb l’argila. Em fa l’efecte que Nicole va voler crear amb tècniques que Fenosa no podia practicar: la precisió de les gúbies damunt les planxes metàl·liques, la fotografia o la rapidesa del pinzell. Va ser una bona decisió, perquè li va permetre construir una obra independent i pròpia. Nicole Fenosa va trobar aquesta independència artística sota el nom de Nicole Florensa, tot i que tots la coneixem i l'esmentem simplement com a Nicole.
