L’auca del senyor Esteve és una gran novel·la sobre Barcelona i l’obra més coneguda i popular de Santiago Rusiñol. Des de la seva publicació, el 1907, no ha deixat de guanyar lectors (i espectadors en l’obra de teatre). És una obra clau del modernisme català, i és estudiada a totes les escoles de Catalunya. La nova edició que n'ha publicat Barcino, a cura de Mita Casacuberta, recupera la llengua viva i acolorida de l’original de Rusiñol.
El llibre ens narra la vida del senyor Esteve, un home burgès, perseverant i pràctic, que es dedica exclusivament a La Puntual, la botiga de vetes i fils fundada pel seu pare el 1830, i es casa amb Tomaseta, un personatge amb el mateix tarannà. El seu fill, el Ramonet, és un personatge prototípic modernista que es veu forçat a treballar al negoci, deixant de banda el seu desig de trencar amb la tradició familiar i perseguir la seva vocació artística. L’obra, de fons costumista i amb tocs satírics, reflecteix els valors socials de l’època i, en un context d’una Barcelona en ple procés de modernització, Rusiñol hi exposa el vell conflicte entre l’artista modernista i la burgesia catalana, amb la particularitat que, aquesta vegada, la reconciliació és possible.
En sortegem 4 exemplars. Hi podeu participar a través d'aquestes vies: Facebook, Twitter i Instagram. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possibilitats tindreu de guanyar. El 29 de desembre n'anunciarem els guanyadors. A més a més, us oferim, d'una banda, el programa que el pòdcast La contracoberta, presentat per Clàudia Rius i amb Margarida Casacuberta com a convidada, ha dedicat a Rusiñol. I de l'altra, un comentari escrit per l'editor de Barcino, Oriol Magrinyà. I finalment, un capítol com a tast que us encantarà.
El retrat d’un món que se’n va
Al costat de Tirant lo Blanc i La plaça del Diamant, L’auca del senyor Esteve és, probablement, una de les poques obres clàssiques de la literatura catalana que formen part de l’imaginari col·lectiu de tots els qui ens hem educat en aquest país. Ara bé, com passa sovint amb els clàssics, diria que és més coneguda i reconeguda que no pas llegida.
En el cas de L’auca, a més, una bona part de la seva popularitat —ja des del primer moment— es deu a la versió teatral que l’autor va escriure una desena d’anys després de la novel·la, respecte a la qual presenta diferències substancials. Per això estic convençut que molts lectors se sorprendran en llegir aquesta nova edició preparada per la professora Margarida Casacuberta per a la col·lecció Imprescindibles de Barcino (al final del volum hi trobaran, també, dos articles del mateix Rusiñol sobre la figura del senyor Esteve, i una reproducció a tot color de l'auca dibuixada per Ramon Casas i amb els rodolins de Gabriel Alomar).
Es tracta, a més, d’una edició que recupera el llenguatge viu i fresc de l’original de 1907, que s'havia perdut en algunes edicions posteriors. L’auca del senyor Esteve sorprèn no tant pel seu argument —ja conegut per tothom— com pel vivíssim retrat que fa d'una classe social molt nostra, la menestralia, i d’una Barcelona en transformació, una ciutat que Rusiñol veia desaparèixer davant dels seus ulls i que, d’alguna manera, va voler immortalitzar (des de la crítica i la ironia, sí, però també amb tendresa i des de la nostàlgia d'un món que s'estava esvaint... diria que aquest sentiment, avui ens és, també, prou familiar).
Potser per això la podem considerar, al costat de Vida privada, La febre d’or i alguna obra de Rodoreda, una de les grans novel·les sobre Barcelona del segle XX.
Una bona mostra d’aquesta capacitat descriptiva i d’aquest llenguatge ric la trobem en el capítol VI [el podeu llegir al final de l'article] de la primera part, en què el Senyor Esteve avi, porta a estudi el seu net, l'Estevet, i futur Senyor Esteve protagonista de la novel·la, a una d'escola del carrer dels Flassaders. La descripció del barri, de l’escola, de les tècniques pedagògiques del moment i, sobretot, dels altres escolars és una meravella. De fet, és un dels moments en què millor es retrata la mentalitat pràctica i utilitària de la classe menestral que denunciava Rusiñol, i hi trobem perles com aquestes:
"El comerciant que no sap de números és com una flor sense flaire".
"Aquest estudi model era an el carrer dels Flassaders. Per entrar-hi, s’havia de passar per un pati ple de gàbies de totes mides, però no eren gàbies de rossinyols ni calàndries les que hi havia an aquell pati (els menestrals d’aquell carrer no hi estaven pas per cantúries). Les gàbies eren d’aviram: de conills i gallines en capella que esperaven torn per anar a plaça."
"—Senyor mestre —li va dir després del saludo—, aquí li porto l’Estevet, i l’Estevet és el meu net, per servir-lo. Ell vol ser comerciant, com el seu pare, com el seu avi, com el meu, com tots els de la nostra casa. No li ensenyi de moltes coses. No, senyor. Els que saben de masses coses es distreuen del negoci i nosaltres no volem que es distregui."
"Va entrar a classe, i a la classe ningú es va adonar de que hi entrés, no solsament per la prudència que tenia l’Estevet, sinó perquè, dels cinquanta que hi havia an aquella mena de classe, eren cinquanta Estevets més de la mateixa classe de classe. Tots tenien el mateix color allí dins: un color de carn de bugada que l’ha eixugada el sol; de gènero descolorit; de saldo, d’infant-conserva; tots tenien els mateixos ulls: uns ulls de mitges parpelles que no els gosaven obrir a la vida per por de que la vida hi entrés; tots duien els mateixos cabells: uns cabells rapats com els quintos; i tots duien la mateixa roba: una brusa d’un blau cendra, d’un blau de mostruari, i uns pantalons del mateix blau; i una gorreta d’uniforme que uniformava una cosa: la fredor de la mitjania, la nivellació del ramadet i la tristor d’uns nois de l’hospici que gastessin pares i mares."
Cap al final de la novel·la, quan ja és el nou senyor Esteve qui porta a estudi el seu fill, en Ramonet, l'escola i el barri ja són tots uns altres; la ciutat, el món, han canviat, igual com ha canviat la ciutat de Barcelona.
Com deia abans, L'auca és una d'aquelles obres que ens són familiars, però quan la llegim per primer cop (o quan la rellegim, molts anys després d'haver-la llegida a l'escola) hi descobrim una gran novel·la i no podem evitar de demanar-nos, com carai és que no l'havia (re)llegida abans!
"L’auca del senyor Esteve", un dibuix de Ramon Casas
Capítol VI
Li omplen de fideus el pap
i de números el cap.
Redolí d’estudi.— De lo que hi
aprèn l’Estevet.— De lo que no hi aprèn
i de lo que no hi pot apendre
Aquell do que, d’una manera tan clara, tan corprenedora i tan raonable, l’Estevet demostrava tenir pel comerç no es podia deixar perdre, a menos que l’avi, i els pares i tots plegats fossin bojos, i de bojos no n’eren tots plegats. Podien ser-ho tot, menos bojos.
—La planta que no es conreua —havia dit el senyor Esteve deixant-se anar sense volguer pels viaranys de la poesia—, la planta que no es conreua no creix. La tomaquera necessita aigua, i tota mena de verdura necessita abono, i treball. El comerciant que no sap de números és com una flor sense flaire, i si no donem a l’Estevet l’abono de coneixements que necessita tota persona que es vol dedicar a produir, serà això: serà una flor (lo de la flor li havia agradat), serà una flor de mercería que no arribarà a donar llavor, i sense llavor es moren les cases i els establiments van per terra.
Tot aquest tirat de poesia, en boca del senyor Esteve, volia dir, traduït en prosa, que l’Estevet havia d’anar a estudi.
Ai, sí! Tenia d’anar a estudi! Per comerciant que l’home naixi, no es pot passar d’anar a estudi! És el fielato moral per entrar en el comerç de la vida. És l’enginy de pau més segur per fer la guerra an els altres homes! És l’arma intel·lectual amb què armen cavallers als infants per fer-ne hèroes o bandolers, segons el modo que se’n serveixin, i la criatura moderna, per vetesifils que naixi, ha de pendre una instrucció, si no vol perdre els fils i les vetes.
El senyor Esteve en sabia un que no n’era gaire, d’estudi: una casa d’instrucció pràctica, serena, metòdica i concisa; un estudi que no ensenyaven retòriques, ni fleuris, ni modos, ni doctrines, sinó tant fa tant, i multiplicat per tant dona tant; que no feien perdre el temps amb cabòries, ni amb històries del passat, ni amb planetes del pervindre, sinó mirem a avui i a demà, i deixem-nos de demà passat; que no omplien el cap dels infants amb lletres posades de llarg, sinó amb números posats per alt; i ell mateix l’hi va acompanyar.
Aquest estudi model era an el carrer dels Flassaders. Per entrar-hi, s’havia de passar per un pati ple de gàbies de totes mides, però no eren gàbies de rossinyols ni calàndries les que hi havia an aquell pati (els menestrals d’aquell carrer no hi estaven pas per cantúries). Les gàbies eren d’aviram: de conills i gallines en capella que esperaven torn per anar a plaça. Més endins, es passava un corredor fosc i s’entrava en una escala bruta, i a dalt hi havia dugues portes que donaven a un replà: a l’una hi havia un comerciant de formatges a l’engròs, i a l’altra hi havia l’estudi d’estudiants a la menuda.
Un cop dins, hi havia dugues sales, a més de les habitacions. La primera era la de rebre, la de deixar gorres i carteres, la de treure’s el fang de les sabates i la de donar els buenos días; i la segona era la classe: quatre bancs, els seus pupitres, una gran pissarra com a únic quadro i, com a única claror, la que entrava d’una finestra que donava a sobre d’un pati d’a on arribava un soroll estrany: un soroll de font de diners que anava rajant acompassada, un dring de plata que va caient i un pam-pam, tot seguit, que semblava un cant tenebrós. Era la cançó de la Seca, la fàbrica de moneda, que
treballava allí darrere.
Aquella cançó metàl·lica va agradar molt an el senyor Esteve.
—L’infant que puja an aquest so, per força ha de tenir bones ideas, i l’estudi que per altar hi col·loca la pissarra, per força ha de tenir bons principis —va dir l’avi a l’Estevet, i va cridar al mestre de seguida.
El mestre no era un mestre com casi tots. Era un mestre que només n’era mig, de mestre. A més d’educar criatures per fer-ne bons comerciants, ell havia arribat a apendre ensenyant-s’ho an ell mateix, que una cosa és ensenyar negoci i una altra fer-ne pel seu compte, i que el que predica la doctrina no en treu el suc del que la segueix, i havia repartit el temps entre els infants i la bolsa... Al dematí pujava minyons i a la tarda jugava a l’alça. Si el paper anava amunt, guanyava les diferències del pujar, i si els infants anaven amunt, per ell no n’hi havia, de diferència; aixís és que aquella pissarra servia més pels seus comptes que per a fer-hi comptar els deixebles.
Amb un mestre d’aquesta mena, aviat es va entendre el senyor Esteve.
—Senyor mestre —li va dir després del saludo—, aquí li porto l’Estevet, i l’Estevet és el meu net, per servir-lo. Ell vol ser comerciant, com el seu pare, com el seu avi, com el meu, com tots els de la nostra casa. No li ensenyi de moltes coses. No, senyor. Els que saben de masses coses es distreuen del negoci i nosaltres no volem que es distregui. Per ara no es distreu per res. Sempre el veurà fixo an els prestatges. Inculqui-li bones ideies, i ja sap què vol dir bones ideies: mirar a on passen els quartos, i seguir-los, i aturar-los honradament, i després saber-los guardar, perquè no els aturin els altres. Que aprengui poc, sobretot...
—No tingui por, que no apendrà gaire.
—Que aprengui poc, com pot entendre, vull dir, que aprengui poc, però que aprengui pràctic. Amb les quatre regles en té prou, i qui diu les quatre regles, vull dir el sumar i el multiplicar, que el restar i el dividir ja és un adorno, i és un luxo del que també podria passar-se’n.
—Vostè deu ser d’aquest barri, veritat?
—Per servir-lo. Soc de la plaça del quartel. Fundador de La Puntual.
—Ja ho sabia, o ja m’ho pensava. Tots els pares d’aquest barri venen per això: per les quatre regles. Estigui tranquil. Deixi el noi, que aquí no es distraurà per res. Tenim muntat l’estudi d’un modo que encara que volgués no podria.
En vista de lo que li deia el mestre, el senyor Esteve va deixar el noi i l’Estevet va entrar a classe.
Va entrar a classe, i a la classe ningú es va adonar de que hi entrés, no solsament per la prudència que tenia l’Estevet, sinó perquè, dels cinquanta que hi havia an aquella mena de classe, eren cinquanta Estevets més de la mateixa classe de classe. Tots tenien el mateix color allí dins: un color de carn de bugada que l’ha eixuga- da el sol; de gènero descolorit; de saldo, d’infant-conserva; tots tenien els mateixos ulls: uns ulls de mitges parpelles que no els gosaven obrir a la vida per por de que la vida hi entrés; tots duien els mateixos cabells: uns cabells rapats com els quintos; i tots duien la mateixa roba: una brusa d’un blau cendra, d’un blau de mostruari, i uns pantalons del mateix blau; i una gorreta d’uniforme que uniformava una cosa: la fredor de la mitjania, la nivellació del ramadet i la tristor d’uns nois de l’hospici que gastessin pares i mares.
L’Estevet va començar a confegir. De la A a la B, i de la B a la Jota, no va parar fins a la Zeta, amb perseverància encongida.
Hi havia lletres que les aprenia de pressa. La Erra, la Ena i les que li deien més sovint; n’hi havia que no hi podia entrar: les inútils, com la Hache i la Ka; n’hi havia que les deia d’esma, les que tenien forma artística, però unes més i altres menos, les va arribar a apendre totes, i després a arrenglerar-les, i després a llegir a poc a poc, i d’aquell a poc a poc no va passar. Es va veure clarament que, per anys i anys que llegís, no llegiria més de pressa. Que havia arribat a la fita.
Havia arribat a la fita, i es veia que els altres companys hi havien arribat lo mateix que ell. Mai les lletres eren més que lletres per tots aquells amics d’estudi. Eren signes per confegir, i un cop confegits, ja no sabien què deien. Llegien d’esma la doctrina per no saber què havien llegit; llegien una mica de Fleuri per oblidar-lo de seguida; llegien una llista de reis emmetzinats o assassinats, que tant els feia si morien com si continuaven vivint; unes regles d’urbanitat que no les havien de fer servir, i quatre noms de pobles geogràfics que, com que no hi havien d’anar, no es daven la pena de cercar-los. El senyor Esteve podia estar tranquil. El saber, a l’Estevet, no el destorbaria pel negoci.
Ademés que, en quant a la lletra, hi havia entrat, però amb mida. No és que fos desaplicat, l’Estevet. De desaplicat sí que no ho era. Al contrari: complia i no faltava a l’hora, s’hi fixava, tenia voluntat, però estava vist que el seu aire era ni a poc a poc ni de pressa. Era un rellotge, l’Estevet. Si li daven corda, marxava, i si no quedava parat. No havia fet mai cap topo, però no faria mai bona lletra; no vessava tinta, però no omplia cartipassos; no feia mai enfadar al mestre, però no el deixava mai satisfet; ni es reia d’ell, ni l’escoltava.
És veritat que tots feien lo mateix, an aquella mena d’estudi: ni escoltar ni esvalotar; ni distreure’s ni estar per la feina. L’estudiar, per tots, era una càrrega; un càstig que tenien de passar com qui li empelten la vacuna o li cauen les dents, o les muda. Tots estaven resignats, però moixos, com aquells gossets ensenyats, que quan tenen el plat a la boca no gosen remenar la cua, perquè prenen el saber per càstig. Aprenien per complir, per sortir-ne d’una vegada, però ells, que quan eren al carrer semblaven un vol d’orenetes, un cop tancats davant dels llibres, semblaven aucells mullats: guatlles tancades en una gàbia donant picades als filferros per poguer trobar la sortida.
Com es veu, l’estudi era pràctic. Pràctic fins per l’Estevet, que en comptes de nervis i venes semblava tenir vetes i fils. Pràctic per morir-s’hi a dintre d’ensopiment i de nyonya.
Només algun dia a la setmana, quan el quatre per cent baixava i el mestre havia perdut i se n’anava a la pissarra, i hi feia treballar els deixebles, hi havia una mica de febre. Mentres rascaven amb el guix i feien números i números arrenglerats de dalt a baix, al compàs del cant de la Seca, d’aquell pam-pam acompassat, d’aquell dringar de la moneda, passava el Déu de la suma, i mestre i deixebles miraven, i els ulls grisos d’aquells infants s’encenien cobdiciosos i agafaven tons d’or i plata.
L'auca del senyor Esteve
Santiago Rusiñol
© Margarida Casacuberta
© Col·lecció: Imprescindibles - Biblioteca de clàssics catalans, Editorial Barcino
"Tast teatral i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb teatres per fer arribar obres en cartellera als lectors de Catorze que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).
