Torna setembre per fi a salvar-mos un cop més de les nostres vides fora de la inèrcia. Del bucle d’irrealitat a on mos parapeten les vacances, forçades, en lo meu cas. Los adults s’adapten a les vacances dels fills menuts, i dels altres adults contemporanis, així és com funciona el món.
Ha refrescat d’una vegada per totes, esta hauria de ser la gran notícia. Pel Delta mos hem asfixiat d’humitat, un estiu més. Se mos han mort los musclos només començar juliol, un juliol més. Mos han picat mosquits per damunt de les nostres possibilitats, mos hem banyat en aigües tèrboles, tot i que això també podria ser metàfora. Hem vist com uns privilegiats un eclipsi solar des del pati de casa i esta serà, probablement, la cosa més guapa que haurem viscut este any. Un moment màgic, del qual no en vaig ser conscient fins que va canviar la llum i grans i menuts mos vam quedar en silenci en una estranya comunió.
Si tingués cap psicòloga estic segura que em diria que el que he de fer ara és centrar-me en les coses bones que m’oferix la vida, una frase molt de manual, i això intento fer en este text en este primer de mes, ja ho deveu haver notat. Però no en tinc, de psicòloga, ja pago prou factures. Això m’ho diria perquè no ha estat un bon estiu. Sí i no, enteneu-me. No ha estat un estiu divertit com los altres, seria més exacte de dir. He passejat la meua crisi dels quaranta per tota la comarca, he plorat sis vegades per sobre de la meua mitjana anual, he flirtejat amb ansiolítics i he pensat altres misèries que no explicaré per aquí. ¿A qui li importa sinó a qui ho ha passat abans?
Però avui és setembre i escric això des del bus que em duu per fi a la ciutat a reprendre un estat mental, dins de la inèrcia de fer girar la roda. Dec ser jo la més feliç del país a tornar a la faena. Perquè a mesura que m’allunyo de casa, dels camps d’arròs i de les pàtxeres, me va canviant l’humoret. La psicòloga imaginària té raó: espavila’t, no n’hi ha per a tant, prompte et vindrà la regla i et passarà la nebulosa. O potser són los aires de setembre llençant-me un llaç, remolcant-me cap a mi mateixa.
