Quan acabes un llibre —d’escriure’l i revisar-lo un nombre indecent de vegades amb l’editora, passar-lo al corrector, tornar a revisar els canvis, redactar agraïments i triar definitivament lo títol—, quan per fi s’envia a maquetar, et quedes sense. Una buidor. Com quan el fill se te’n va a estudiar fora. Quin forat tan gran.
A mi, escriure, el procés d’escriure, em fa molta companyia. Sempre tinc alguna cosa a fer, mentre dura la creació d’un llibre —que, per sort, sol ser molt llarga. Mai cap dubte sobre què podria fer ni temps per avorrir-me. Si algú em pregunta: ¿tens faena? Sí, sempre puc treballar si vull perquè el llibre sempre es pot continuar, o millorar. Si em desvetllo a dos quarts de sis de la matinada: llibre. Si no puc adormir-me prompte: llibre. Si algú es queda amb la xiqueta aquesta tarda: llibre. I mentre no escric, escric també, perquè penso. Sempre puc tindre una cosa al cap. És que no em puc avorrir de cap manera. La trama, les frases, els personatges, els girs, les metàfores. Sempre puc tenir idees, observar el món a la caça d’algun detall interessant o reciclable. Una certa visió de la vida per saber-la escriure. De la pròpia o de les vides dels altres, o de les coses que ens passen, pel cap, per dins, una mica a tots. Sempre tot és susceptible d’ocupar-me moments, mentre miro el sostre a les fosques quan se m’adorm la filla, mentre la gent xerra al meu voltant i desconnecto, mentre aixeco peces o netejo un quilet de musclo del Delta: una remor de llibre.
Menys quan l’acabes. Quin buit tan gran. Adeu, personatges. Us estimo. Us he estimat. Us jutjaran, però jo no us jutjo. Gràcies per la companyia i per haver-me ensenyat coses. Coses fortes, coses importants. Crec, fins i tot, que m’heu canviat i ara tinc un bon percal, però us estimo, hem crescut junts. Això els diria, si els pogués conèixer en persona. Quin pensament tan cursi.
Tot això ho dic perquè (sí, exacte) estic en aquest punt. Una escriptora sense llibre. L’he entregat i ara ja no és meu, ara ja és obert al judici de tothom. (Gairebé; vull dir prompte.) I la primera temptació és pensar que estic de vacances. Res més lluny: el que faig és ocupar tot el temps que abans era del llibre a fer tasques de casa, i tasques de mare si és que tal concepte es pot separar d’una mateixa d’ençà que pareix; divagar, dubtar, centrar-me en este buit de què parlava, fer estupideses, perdre el temps, bambar. Buscar un centre de gravetat permanent. ¿Qui ha apagat els interruptors? ¿Per què ja no sento la remor dels meus personatges parlant-me? ¿Us heu mort tots, de debò? ¿On sou?
Quan s’acaba la ficció, una s’enfronta a una cosa molt més temible: la realitat. Que nostre sinyor mos agafe confessats.
