Hi ha gent que diu que totes les coses passen per algun motiu. No ho suporto. Què me’n dius dels que es maten en un accident de trànsit, dels que es moren de càncer, dels xiquets violats. Aquesta frase no s’aguanta per enlloc. I el món és ple de flipats que van dient-la, i sa cosina germana: no hi ha mal que per bé no vingui. No ho sé, Joe, ¿vols dir? No acabo de veure la cara bona de cap desgràcia, la veritat.
Però llavors hi ha una altra frase, magnífica, una frase que sura, que queda bambant com una pompa de sabó i et deixa pensant: coses que passen. Una vegada al meu poble va desaparèixer un home durant una setmana i llavors va tornar a aparèixer. Quan li van preguntar què havia passat, va respondre: coses que passen.
L'any passat em va arribar un email (un dels molts) del meu agent dient-me ¿has vist aquesta beca? Sí, però no m’hi puc presentar: tinc una filla menuda. Ah, ok, esclar. Però allà va quedar l’enrònia. Bambant.
I al cap d’uns dies em vaig trobar casualment el meu amic Pere Estupinyà fent un frànkfurt per festes d’Amposta i sempre acaba sortint la pregunta que ens fem l’un a l’altra: quins projectes tens. Em va acabar dient: demana esta beca. És la teua faena. Ja m’ho agrairàs quan estigues vivint la primavera parisenca. (Gràcies, Pere.)
No tot passa per alguna cosa. A vegades són casualitats. Hi crec, en les casualitats, tot i que la línia entre casualitats i decisions inconscients que et van duent, sense adonar-te’n, cap a un lloc concret del mapa és fina. Potser una part de mi sabia que ho volia, que em feia falta, digues-n’hi com vulguis.
El cas és que aquesta setmana se m’acaba un mes de parèntesi del que em pensava que era la meva vida real i m’està costant una mica escriure aquest text. A pesar de l’entorn i el temps i la calma que tinc per fer-ho, perquè no deixa de voler dir que he de fer balanç. I el balanç, el canvi, és tan profund, no per la feina feta, que sí, també, sinó per dins, per la distància, que em mareja. Quina perspectiva et pot donar un mes fora de casa. Lluny de les obligacions, de les explicacions, dels horaris, les crispacions, les presses, el mode automàtic amb el qual una funciona... l’etcètera seria llarg però m’aturaré aquí.
Va esclatar la primavera a París poc després d’arribar-hi. I fa dies que tothom seu a les terrasses assolellades ensenyant carn i estil, tan diferent dels carrers de senyores amb bata que freqüento en la meva vida real. Em llevo a les sis per aprofitar el dia i no pas per afrontar-lo, per observar totes les coses, admirar la bellesa, tenir idees i anotar-les, no enfadar-me amb ningú, pensar, escriure i passejar. Sentir música mentrestant, sentir. Sembla fàcil però no ho és. No parlo del temps, parlo de tot el que hi cap a dins del temps.
A vegades, fent un transbordament de metro, m'ha tocat sortir al carrer perquè feien obres i he aparegut enmig d'una plaça, immensa, majestuosa, sense haver-ho decidit. I he tingut la sensació que podia caure plegada allà mateix, incapaç d'assumir-ho tot. Tant d'estímul. Als auriculars sona Les nuits, je te parle tout seul pour te dire des choses nouvelles. Els àlbers del Jardin Villemin ploren papus quan fa vent. Potser jo mateixa també estic en plena disseminació anemòcora.
I dic que m’està costant perquè potser encara més que aquella frase del començament, detesto els comiats. Els odio. Em fan una pena profunda que no sé en quina era em va nàixer. En dos dies tancaré la porta per últim cop del que ha estat el meu quarto durant aquest mes d’abril. Al principi no em va agradar. Per això el vaig decorar una mica: unes plantes, una espelma, un espillet, uns estics d’aromes de gessamí, un pòster on posa Merde en gros, i un calendari per ordenar el pas de les coses, perquè el temps, en si, no passa: passen les coses. Coses noves.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
