“Lo sol se minja les taques, me deia ma mare. I de totes les vegades que li vaig haver de donar la raó, ja fos al moment o anys més tard, aquí, no. Esta afirmació no me la vaig creure mai. I ahir, tot just ahir, havent sobrepassat en uns quants anys ja l’edat en què ella va morir-se, ahir encara vaig pensar: pos sí, mira, ma mare tenia raó! També en això!”.
M’ho explicava la meua, de mare, en relació a unes taques de mandarina en un jersei de ma filla que no havien saltat després de refregar i passar per la rentadora. Després de quedar-se esteses al sol, i ja pensant en tornar a refregar-les, es va adonar que, efectivament, les taques havien marxat amb el sol.
Avui he vist per les xarxes un fragment d’una entrevista de Roger Escapa al periodista Abraham Orriols, que va perdre la mare sobtadament fa menys d’un any i explicava: “Necessitava un minut amb la meva mare perquè necessitava un consell: jo ara quan et trobi a faltar i tot em costi tant, ¿què he de pensar, mama? ¿Com m’ho faig? ¿Com me’n surto? I jo ara... necessito saber com he de seguir sense ella.”
Ma mare és molt de sentències absolutes. Potser la més notable sigue esta, precisament: Jo sempre tinc raó [perquè les mares sempre tenim raó] i si no, amb el temps, ja ho voràs, però també fa afirmacions que poden anar des de: “si saps fer un bon sofregit saps cuinar”, “ni els llangostins de la Ràpita agraden a tothom”, “ja és prou dura la vida com per a mirar pel·lícules de temor”, fins a “la vida és un moment, no val la pena estar enfadada”, “tot això que ara veus tan gros un dia et semblarà insignificant i diràs ¿per què em vaig preocupar?”.
No soc creient. Ni en déus ni en fantasmes. No crec en esperits ni en àngels de la guarda, ni en senyals divins. Però la física diu que res del que ha existit desapareix del tot: la matèria es transforma, l’energia es redistribueix. També sabem que les persones que estimem modifiquen literalment el nostre cervell. Cada record, cada gest après, cada frase repetida és una petita configuració de neurones. Quan aquella persona mor, estes configuracions no desapareixen: queden funcionant dins nostre.
¿On sou, doncs, on heu anat, tots els que ens heu precedit? ¿Continueu existint en la forma que heu pres dins dels altres, en les coses que fem igual que vosaltres? Hom pot pensar legítimament que sí.
Jo no soc creient però ho diu la ciència, que som pols d’estrelles. I ara que tinc una criatura, a vegades em veig havent d’explicar a on van les persones que es moren, perquè m’ho pregunta (i no ho sé!, no ho sé, filla, no ho sé!). Es converteixen en estrella —li vaig acabar dient, per no acabar de contradir-me— i una part encara es queda dins teu, per això la recordes.
I no importa quants anys passen, quan sigues velleta, en qualsevol moment, al llarg de la vida, a través del mapa del temps, et pot aparèixer ta mare en forma de pensament, per dir-te ¿Ho veus, com sempre tinc raó?.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
