M’encanta la meua vida! Ho vaig dir en un rampell al meu marit quan em passava per darrere mentre jo era davant d’un word amb un projecte guapíssim, que era de feina. I ell em va mirar, molt sorprès, i no es va atrevir a dir-me: ningú ho diria.
Un dels temes als quals dono voltes de tant en tant des que soc mare (i ja fa tres anys) és la percepció del propi jo. O potser hauria de dir la distorsió de la percepció del propi jo. Poc deu tenir a veure la persona que era abans amb la que soc ara. I si en tinc dubtes, només em cal mirar fotos i tirar enrere fins que arribo a l’època d’abans. I a partir d’allà, faccions disteses, certa alegria, més ben vestida, més ben pentinada, alegre, fins i tot. Estable, no semblava trastocada, en definitiva.
Miro avui les fotos que hem fet aquest cap de setmana amb la família, per posar un exemple. Per la muntanya. Per la neu. Amb la criatura. I me’n ric per no plorar. I això que ens ho hem passat bé! Que tot ha anat de meravella. ¿Per què faig aquesta cara? Una cara greu, no de cabreig, tot i que ho sembla, més aviat cara d’estar preparada per agafar la xiqueta, el mòbil, els abrics i sortir a tota hòstia en qualsevol moment, cas que hi hagués una invasió zombi o una alerta de tsunami.
¿Però quina invasió zombi? ¿Per què visc així, sense indicis de relax? ¿Per què visc en mode supervivència cada cop que sortim de casa, si no estem en guerra? I encara un altre dubte: ¿la meva filla es pensarà que jo soc aquesta? Aquesta dona amb cara gravíssima, atabalada, amb expressió d’estar fins al cony de la situació que m’ocupi, una mica és igual quina? En un bar fent un cafè, passejant pel carrer, en un parc infantil, berenant en una plaça, anant en cotxe. Sempre alerta, que no vingui ningú que la rapti (?!), que no es perdi, que no caigui i es faci mal, que no llenci el menjar a terra, que no ascli cap altre nen, que no l’asclin a ella, que no cridi, que no agafi un ruc, un xurro, una enrabiada. Sempre anticipant, contenint amb els braços, amb el cos, amb l’ànima i amb la ment les enrabiades latents d’una persona de zero, un, dos, tres anys. Sense haver dormit (això és important; això és una cosa que defineix aquesta persona que soc ara).
Algú incapaç de mantenir mitja conversa adulta amb ningú altre mentre ella és al davant. Aquesta serà, per a ma filla, sa mare. I no la noia riallera, divertida i ocurrent que un dia recordo que vaig ser, encara algú em deu recordar així. Em pregunto si aquella tornarà. Potser quan ja dormi, ma filla i per extensió, aquesta jo. Quan ja no agafi rebequeries, quan sàpiga que no s’han de posar les coses de terra a la boca i que no s’han de rebatre les coses de les mans. O si patiré ja sempre més, surant en l’aire de la tensió que cap mal l’atrapi a la vida.
“Només hi ha un nombre finit de vegades a la vida que podràs dir t’estimo als teus fills” (o alguna cosa així, perquè no ho vaig subratllar i ho estic dient de memòria) diu Yiyun Li al seu llibre A la natura les coses simplement creixen (L’Altra Editorial).
Yiyun Li m’ha semblat una de les autores més sàvies que he llegit, tot i que, ¿a quin preu? També m’ha semblat de les més tristes. Mai de la vida, per res del món voldria saber tot el que sap Li, a qui se li van suïcidar els dos fills.
Algunes nits, en el lapse anterior a adormir-se (les primeres tres hores seguides), estirades les dues a les fosques, me li sincero:
—A vegades la mama està molt séria —ella té un biberó a la boca i va fent mhg, que vol dir sí, dis-me, t’escolto—, sembla que estigue enfadada però el que estic és cansada.
—Mhg.
—Tant si et portes bé com si et portes malament, t’estimo.
—Mhg.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
