Fa molts anys vaig treballar de caixera de supermercat. Tant és, en quin. Va ser un estiu, abans d’anar a la uni, per arreplegar quatre duros per pagar-me el carnet de conduir. ¿Que mons pares me l’haurien pagat si els hi hagués demanat? I tant. Acabava de graduar-me amb matrícula de l’institut; també treballava en un bar, aquell estiu. Però tenia un puntet d’orgull adolescent: volia pagar-m’ho jo.
Un dia, mentre cobrava, em vaig equivocar: no vaig veure que la bossa que m’arribava de pescateria a través d’una clienta tenia el tiquet a dins. Ni se’m va passar pel cap obrir la bossa i remenar el peix per trobar-lo, tot sigui dit (i no sé si aquí entonar el mea culpa). Vaig prémer un botó d’ajuda que hi havia al costat de la caixa. Va venir l’encarregada. Va prendre nota. Va marxar. Al cap d’un minut, potser menys, va venir la pescatera (una noia que, en aquells moments, no podia tenir més de trenta-cinc anys) i va esbroncar-me, a crits, davant de la cua atònita de clients, fent ús del poder que li atorgava l’experiència, o potser l’edat. "¿Estàs cega o què? ¿Que no veus que el tiquet és aquí a dins? Mira’l! Mira’l!", el sacsejava amb el guant mullat d’aigua de peix, com si fos una bandera; el va rebatre contra la cinta transportadora i va tornar-se’n triomfant cap al seu estand.
Ha passat més de mitja vida meva, d’això, (i no ho dic pas com una hipèrbole) i me’n recordo, perquè aquella esbroncada d’una persona que no coneixia de res, amb qui no tenia cap lligam, em va pesar profundament. Per més absurd que soni. A mi no m’havien esbroncat mai ni els meus pares d’aquella manera, ni de cap, de fet. I potser un altre tipus de persona, potser jo mateixa avui mateix, s’hauria alçat, amb el cap ben alt i li hauria dit “sht, asserena’t, boniata”, o el clàssic “tu a mi no em parles així, mal educada”. Però llavors, no. Llavors em vaig quedar aquella marmolada ben a dins i, compungida, vaig anar a treballar la resta de l’estiu d’aquella edat tan tendra com si hagués comès un sacrilegi i fos una inútil sense parió.
Avui no la sabria reconèixer, la pescatera. Ni tan sols en recordo el nom, no sé si el vaig saber mai, i sento una pena retrospectiva per la joveneta que era jo, però també, no tinc clar del tot per què, per ella. Tampoc recordo, ara que hi penso, el nom d’un cap que vaig tenir anys després, en un departament de màrqueting. Increïble, com pot ser, ni que m’hi escarrassi; ¿com se’m pot haver oblidat, si m’adormia pensant en ell i em despertava maleint el moment en què em van contractar en aquella empresa? Un paio que, com una gota malaia, cada dia anava deixant caure comentaris, indirectes, que feien referència al fet que jo estava passant-me de llesta.
La línia entre intentar aportar idees i passar-se de llesta és molt fina i sol dependre del punt de vista. La meva perspectiva era que ell només tenia aquell lloc perquè era amic dels propietaris de l’empresa i quatre cursets de SEO, i que amb sis anys a Catalunya bé podria començar a entendre el català. Però no em va caure malament des d’un principi: d’entrada, semblava un paio enrotllat. No va ser fins al primer "tu te crees muy lista" que se’m va entravessar la seva presència, la seva veu gravíssima, i se’m regiraven els budells cada vegada que venia cap a la meva taula. Maleïda candidesa, penso ara, per no haver-me defensat. Tot i saber-me la teoria, tot i trobar absurdes les meves reaccions fisiològiques als seus comentaris, tot i haver-me queixat als caps del constant nyic i nyac i les males maneres de parlar-me, no va canviar res; sobretot, el que em fot, és que no va canviar res en la meva actitud compungida i apocada i això, ara, em fa una pena retrospectiva encara més gran que la del peix.
I diré per què: al cap d’un temps, dos anys, en concret, d’anar a treballar amb aquesta motivació negativa, un dia se’m va adormir mig cos i, després de dos anys més de proves, em van diagnosticar esclerosi múltiple. No l’estic culpant a ell, esclar que no. Quan va arribar el diagnòstic, ell ni tan sols hi era, ja, a l’empresa. No crec que sàpiga mai del cert per què es debuta en aquesta malaltia, però sospito que un estrès continuat, una angoixa duradora no ajuda si dus de sèrie la resta de components latents, a punt perquè es premi l’interruptor i es desencadeni la desgràcia.
No sé si ho havia explicat mai, això, per escrit. En qualsevol cas, no vinc a parlar d’aquell fet en concret, sinó d’aquesta pena retrospectiva, de l’ocurrència de l’escala i d’aquest autoengany confortable que consisteix a pensar que ara no em passaria. La versió adultíssima que soc avui —després dels mil periples a l’hospital i les trifulgues amb tractaments, després d’haver parit i haver criat i haver fet, en definitiva, tot el que volia fer quan era menuda— voldria creure que hauria protegit les anteriors.
Però no n’estic segura.
En part em tranquil·litza que la ment faci bé la seva feina i esborri les coses traumàtiques. Però hi ha una altra part de mi que voldria recordar-ne els noms. Perquè quan torni a passar —perquè sempre torna, el menyspreu, sempre torna— pugui reconèixer aquest sentiment de merda, sostenir-lo, recordar-ne detalls i sortir en defensa de la versió de mi que no es va saber defensar abans.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
