Si tinguéssim un botó de desveure una cosa, probablement estaria darrere l’orella, o a dins, entre algun plec, a l’interior del canell o entremig de dos dits del peu, en un lloc poc freqüentat. Potser el canell és massa accessible. Probablement seria més adequat que estigués en algun punt molt concret de l’engonal. En qualsevol cas, si tal punt existís, jo ara mateix me’l premeria. Ho dic perquè fa dos dies vaig veure Sirat. ¿Em va agradar? Molt. ¿Preferiria no haver-la vist? També. Dic que em va agradar molt en el sentit que em va semblar una bona pel·lícula. Però la mena d’ansietat que em va generar aquella escena no me la trec de dins.
Suposo que pots considerar que t’has fet gran si, en veure Sirat, l’única frase que et ve al cap mentre la mires és "quin poc senderi". I, en canvi, empatitzes amb l’Eva de Cesc Gay. Ara hi haurà qui em dirà: "Ingènua, ¿què t’esperaves?". Efectivament: que trobessin la filla gran i se n’anessin a celebrar el Nadal junts. No ho sé, en cap cas esperes que la premissa de sortida d’una història sigui una premissa que no compraries ni fins al cul de ratafia: fotre’s pel mig del desert d’un país en conflicte dalt un cotxe mediocre amb una criatura. A partir d’aquí, ni la fotografia, ni la música, ni els personatges, ni els tempos, ni les interpretacions, (és a dir, tot el que fa bona la pel·li) no em semblaven suficients perquè jo, vinga “i quin poc senderi”, “quin poc coneixement”.
Però potser és servidora, que anit estava taquicàrdica pensant-me que tenia un atac d’ansietat fins que vaig caure que era de la coca-cola que m’havia demanat al bar de la piscina de boles. Me’n faig creus com fa quatre dies (enteneu-me, menys de deu anys) podia cascar-me un cubata a les quatre del matí i ara ja no faig plans després de les set del vespre perquè sopar massa i tard em fot la nit enlaire.
Arriba un dia que, fent números, t’adones que has deixat de gastar-te els diners en anar a fer canyes i tapes per deixar-te’ls en suplements per mantenir l’energia i l’elasticitat de la pell, i saps diferenciar més de deu tipus de magnesi. I aquest dia ja ha arribat. ¿Com ha pogut anar tan ràpid? ¿Quant ha durat la transició? ¿Un migdia? ¿O ha estat el que dura un part?
¿Per què de cop ets en un punt de la vida que prefereixes una pel·li tranquil·la, divertida, que no et remogui l’estómac, que no et tregui el son, en lloc d'una altra que et deixa pensant-hi durant dies i dies? Representa que és això, el que ha de despertar una bona obra, una novel·la, l’art en general: que passin els dies i encara hi pensis, que masteguis les vides dels seus personatges, que no t’ho puguis treure del cap. Però jo el que voldria, en canvi, és no haver-la vist.
No sé en quin moment exacte va passar. Potser va ser el dia en què vaig carregar el cotxe a rebentar per deixar el pis de soltera. O la nit de l’enèsima presa de mamella en què vaig canviar conscientment l’ordre de prioritats de la meva vida: ja no volia passar-m’ho bé, volia que no em fes mal res. I a partir d’allí, el cos, la ment, l’energia i el meu temps tot, a subhasta.
Valoro més la calma que l’adrenalina. Ja no vull emocions fortes, vull una conversa sense interrupcions amb les amigues, un dia lliure o ho juro: el meu regne per un atac de riure.
T’has fet gran quan carregues amb culpes que no saps ni com t’han caigut a sobre i t’has fet gran sobretot si has après a reconèixer que no et pertoquen. I a la vegada, alguna nit, encara t’enxampes recitant-te un de tants tòpics per mirar de tranquil·litzar-te: hi ha un temps per a cada cosa.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
