Un crush, en diríem ara. Hi ha una cadena de cafeteries on també hi pots dinar, si et van els wraps, els waffles o els entrepans de pernil ibèric. Tant és. Sobretot l’he escollit perquè sempre hi fa sol i la fusta de les taules és massissa, hi ha endolls per treballar i un fil musical de jazz. No en diré el nom perquè tampoc em convidaran a cap chai latte, però no és Starbucks ni un Vivari ni un 365, evidentment. És una altra cadena, és igual: sembla un coworking dels cars i per això l’he escollit.
M’hi havia passat divuit anys, a la ciutat, divuit. I mai se m’havia ocorregut anar a peu als llocs més enllà del que quedava emmarcat entre les fronteres del barri. Per allò del prejudici amb les distàncies, esclar, d’una gran ciutat, tant més immenses que les d’un poble, com el meu, al qual, per cert, és freqüent anar a comprar el pa en cotxe.
De xut cap al metro, a veure si no el perdo als morros avui, i vint, trenta, quaranta-cinc minuts de trajecte, el que fes falta per aparèixer, com un bolet, en un altre punt del mapa. Desubicada, d’una boca a l’altra durant divuit anys i sense cap mesura de quanta estona era a peu. I en acabat, al tard, sortia a córrer esquivant persones per les voreres per moure’m una mica. I diners i diners gastats en t-deus, que ara tenen un altre nom i sistema, que no tinc ganes d’aprendre.
Perquè ara hi vaig a peu. Com pot ser, no haver-ho pensat abans. A Barcelona, hi pujo un cop per setmana aquest mes i l’anterior. Per feina. Els meus amics de l’Hife em deixen al costat de L’Illa i començo a caminar. Igual que quan neix una tortuga. La nit abans, ves quina bajanada, em munto la ruta que potser només té sentit dins del meu cap: a quina de les esmentades cafeteries de tal cadena passaré el matí –a aquestes altures les conec pràcticament totes. Trenta-cinc minuts. Escoltaré tal pòdcast. Puc dinar aquí o allà, a tres-cents metres. I en acabat, enfilo cap al lloc on faig la feina, quaranta minuts més. Tal altre pòdcast. O música, i anar mirant la gent que em creuo, els carrers i els edificis, amb la sensació de no fer tard, fins i tot amb el luxe de tenir temps. I de pensar. I de no mirar el mòbil més que per seguir la ruta.
Em fixo en les cares de la gent i els estils, la roba que porten, el looks que han escollit aquest matí per passejar-se pel centre de Barcelona. Una parella van agafats de la mà pel carrer. Ella plora desconsolada, ell, distès, com si aquella plorera fos una escena habitual, el pa nostre de cada dia. Em criden l’atenció com si anessin vestides en neó totes les criatures de la mida de la meva. Un sense sostre a una sortida del metro a Passeig Sant Joan amb els ulls enfonsats en algun abisme. La Mushka i la Ouineta caminant per Diagonal. Un altre nen nascut l’any vint-i-tres. Algú d’Amposta (sht, ‘déu! ‘Déu!).
I em resulta fascinant aquesta nova mirada a la ciutat, lluny d'anar-hi buscant tot, o part, del que un dia, una època, hi vaig trobar. En una d’aquestes incursions, vaig passejar per Gràcia, el que va ser el meu barri durant molt, molt de temps quan encara era mig habitable per ciutadans amb sou català. Dir que em va provocar un fort impacte emocional és una aproximació raonable al que em va passar: vaig haver d’apagar la música i tot dels auriculars perquè el que sentia era aclaparador, hauria pogut caure de genolls al carrer de les Tres Senyores per la força del pes de la nostàlgia: uns carrers on m’havien passat coses. Coses que m’han acabat definint, amb amistats que han acabat sent les amistats de la meva vida. I cases on ara hi viu gent que no sap que està vivint a casa meva.
En acabat, al vespre, agafo un bus per tornar a L’Illa. (Sí que sé com va la te-casual.) Sec fatigada, culpable i satisfeta, si és que tal combinació és possible, al seient de l’Hife que em torna a casa. És de nit. Ma filla m’espera adormida en un llitet Montessori a dos-cents quilòmetres de mi. He vist setanta-tres criatures de la teva edat, avui, jugant als parcs, caminant elles sí de la mà de les seves mares, viatjant en metro, que no saps el que és, per una ciutat bruta i magnífica, amiga i estranya, que em coneix i m’ignora.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
