Escric aquestes línies mentre ma filla és davant la tele, mirant uns capítols de Bluey. Que mala mare, sí, ja. Almenys no està mirant El Hormiguero. El cas és que hauria de ser a l’escola, però avui, al Delta, fa vent a Barcelona. I això vol dir que els nostres xiquets, en lloc d’estar disfressats de rei lleó a l’escoleta, estan mirant la tele, perquè a Barcelona fa un vent que rai.
Ep, que aquí també en fa, de vent: com sempre. El vent de sempre d’un dia ventós, ni més ni menys. Un dia com un altre de vent de dalt ofenedor, de cerç, de mestral, del nord-oest, a les terres de l’Ebre. Un vent que mai abans ha tret el son a cap govern, per cert. Com el de l’Empordà, on avui ni tan sols fa vent (!). Però els nens a casa telejugant mentre sons pares teletreballen telehistèrics.
Arriba per fi migdia i posem el telenotícies i m’agradaria que ho poguéssiu veure des del punt de vista d’algú que ha experimentat ventades fortes una mitjana de cada quinze dies des del dia que va nàixer: programes especials pel vent. El país aturat pel vent. Reporters a cada carrer de Barcelona i rodalies pel vent. A mi m’ha caigut una maceta. Al meu carrer, quatre arbres. A mi un tronc m’ha fet malbé el cotxe. Greu, sí. Esclar. Quedeu-vos a casa, ben pensat, no dic que no: sou molta gent amuntegada i envoltada de moltes coses que poden caure. Correcte. Ara bé: no ens feu quedar a casa a nosaltres perquè aquí faci el vent normal de cada dia de vent de dalt. Si haguessin anul·lat les classes a l’Empordà i Terres de l’Ebre cada vegada que hi haguessin hagut ventades fortes, pràcticament no ens haurien escolaritzat.
Curar-se en salut sembla el lema adoptat pel govern dels últims temps. Com si la gent hagués quedat desproveïda de sentit comú. Com si hom no fos capaç de pensar per ell mateix o tingués temptacions de dir: ui, perquè m’ho ha prohibit el govern, que si no avui el que em ve de gust és anar-me’n a peu fins a la desembocadura.
Fa vent a Barcelona, fa vent a Catalunya. Barcelona ha descobert el vent, enhorabona. Tranquils, que dissabte apaivagarà i podreu anar disfressats a moure el cucu per Diagonal, i tot tornarà a la normalitat: ràfegues de 100km/h als dos extrems del país, com sempre. Ja ens està bé, no ens queixarem, però no ens tanqueu a casa o, en qualsevol cas, això ja ho decidirem nosaltres.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
