L’anunci que el Servei Català de Trànsit ha preparat per aquest Nadal és subtil i elegant, si és que es pot parlar d’aquests termes quan ens referim a la mort.
–Adeu, amor, ens veiem d’aquí a una estona –li diu ella encara des del llit. Ell, vestit de motorista, dret als peus del llit, li respon:
–No, vida. De tornada, agafaré un revolt amb massa velocitat i tindré un accident. Moriré a l’acte–. Llavors tots dos es miren entre atònits i profundament tristos.
L’anunci tanca amb un lema: “Dalt de la moto, prevenció, protecció i prudència”, diuen des del govern.
Sovint quan es parla d’accidents a la carretera es parla de víctimes i de xifres, d’estadístiques, sobretot si són a l’autopista. Com un dany col·lateral de l’efecte de conduir. A vegades m’imagino què passaria si una rentadora pogués matar-te. “De tant en tant passa, ja se sap.” “Oi, és que si no vols córrer el risc no rentis amb rentadora!” És bastant absurd, sí.
En canvi, es normalitzen coses com matar-se a la carretera. És un altre dels greuges als quals ens estem acostumant els habitants del sud de Catalunya: les retencions a l’AP-7 i, malauradament, no per talls per protestes contra res, sinó per accidents de trànsit.
L’últim va ser fa dos dies, entre Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, en què es van veure implicats vuit vehicles, entre turismes, motos i un camió. A banda de la víctima mortal, hi ha dues persones en estat crític i una tercera, ferida greu.
La persona morta es deia Roxana, era veïna del meu poble, tenia una filla d'onze anys sense pare ni germans que ha perdut la mare abans de Nadal i per sempre. I era una dona de trenta-sis anys encantadora. Fa uns dies, a l’altura de Tarragona, es moria l’Adan, un noi de Masdenverge de vint-i-quatre anys amb un futur prometedor com a genet.
Però tornem a les xifres, que fan menys mal: la Roxana ha estat la que fa 140 de totes les persones que han perdut la vida a les carreteres catalanes enguany.
D’aquestes 140 persones, quinze han perdut la vida a l’AP-7, una sola autopista que ja concentra més d’una desena part de la mortalitat viària del país. Però encara és més revelador si mirem on passen aquests accidents: la meitat de les morts de l’AP-7 s’han produït al seu tram sud, el que travessa el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre fins a la frontera valenciana. És a dir, un corredor relativament curt acumula una part desproporcionada de la tragèdia. No és casualitat: és un eix saturat de trànsit pesant, amb llargs trams de només dos carrils i sense alternatives reals quan hi ha un accident.
“Prevenció, protecció i prudència”, diuen. I m’atreviria a afegir “i inversió”, o “pasta gansa”, si preferiu que comenci per P.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
