Quan tenia vint anys, vaig anar a passar un mes per París. A casa d’un amic d’un amic, aquells contactes bojos que et facilita la vida universitària. Tot un juliol. No em retenia res, al poble, entre curs i curs, més que la relació amb mons pares, que en aquells moments era com havia de ser: jo feia dos anys que vivia en un pis d’estudiants a dos-cents quilòmetres de casa i els visitava cada quinze dies i en festes de guardar.
Un mes. No sé on deuen ser les fotos que vaig fer amb una màquina de cartró, però recordo la roba que portava: uns texans curts que m’anaven grans i que encara conservo, i una samarreta de fil de tirants verda maçana. Vaig escriure un diari que tampoc sé on deu parar, però millor: no podria suportar la vergonya que em faria llegir-me ara.
Em van atracar a les portes d’una bugaderia. Sort que duia cinc euros. Des de llavors que sempre duc cinc euros al moneder per si em tornen a atracar. És broma. Vaig conèixer un dibuixant d’aquells que fan caricatures i va insistir a regalar-me’n una, que també he perdut. I un francès amb turbant taronja em va dur a ensenyar-me jardins secrets per Montmartre, es deia Sigfrido i segur que avui ja no va amb turbant ni duu els cabells llargs ni està tan guapo. Per res del món voldria comprovar-ho, hi ha coordenades en el temps que és millor deixar existir intactes flotant en un punt del mapa. Recordo poques coses més. Que em comprava préssecs i me’ls menjava caminant pels carrers assolellats, feia molta calor. Vaig caminar tant que se’m va inflar el genoll dret. No hi havia aire condicionat al metro, que estava folrat amb cartells de color rosa que duien el títol d’una exposició que feien no sé on i que es deia J’aime beacoup c’est que tu fais. Vaig voler agafar-me aquell missatge com a una cosa personal, per allò de ser tan lliure i marxar sola i tot plegat.
Crec que va ser a París que em vaig enganxar al tabac més fermament, aquell juliol. Vaig parlar molt poc en cap idioma. Recordo que em sentia jove, perquè ho era. La vida adulta acabada d’estrenar, un mapa del temps ple d’hipotètiques senderes, totes sense trepitjar encara, insultantment plenes de futurs.
Avui he buscat emails enviats des de París i he comprovat que el 2005 a alguns ens sona a prop, però fa una eternitat: per no tenir, no tenia ni compte de hotmail encara. Ni xarxes socials, esclar. Res: una llibreta i un boli. I un mes per endavant. Si a la xiqüela tendra i vital i lliure que era llavors li haguessin dit que al cap de vint anys tornaria a tenir un mes a París tota sola per endavant, ¿què hauria pensat? No, de debò: ¿Què hauria pensat? ¿Per què em veig difuminada? ¿És que no som tu i jo la mateixa persona habitant coordenades diferents del mapa? ¿No soc jo tu mateixa havent escollit agafar una d’aquelles senderes?
M’inclino a creure que hauria pensat entusiasmada que seria una mena de regal, com si la vida em tornés alguna cosa que m’havia agradat molt. Una pròrroga. En cap cas s’hauria pogut imaginar que em faria una mica de mandra, o una mica de pena o fins i tot una mica de por (¿por, nosaltres? ¿Des de quan? Com t’ho diria...). Que em passaria el dia pensant en la meva criatura (¿¿¿què?? ¿¿Una criatura?? ¿En quin moment hem decidit que tindríem una criatura?), en si deu haver sopat bé, en si es deu haver adormit plorant perquè no hi soc. No s’hauria imaginat que tindria la sensació estranya d’estar fent una cosa que abans m’era natural i festiva i que ara pareix gairebé un luxe culpable, germà de l’egoisme.
Demà tornaré a la línia vertical de coordenades, uns quadrants més endavant. Serem a prop en el mapa del temps. Serà abril, aquesta vegada. I potser un matí d’aquest mes tornaré a les escales de la plaça on seia el Sigfrido, no per trobar-lo a ell, déu me’n guard, sinó per veure si et veig passar a tu, o més aviat si ens veig a nosaltres.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
