És dimarts i ens trobem a les escales que porten a la basílica del Sacré-Coeur de Montmartre. Fa sis anys que no ens veiem. Cap de les dues som d’aquí, tot i que ella és francesa. Ve amb l’home i la filla. Jo els espero a soles, entre centenars de persones, al capdamunt de l’escalinata.
Vam ser veïnes al carrer Martí, durant... ¿què?, ¿quatre anys? Dues dones solteres vivint paret amb paret, terrassa amb terrassa, més aviat, separada per una fulla de vidre opac que no arribava fins a terra i per on es podia colar el seu gosset més menut. Hem rigut en recordar el primer dia que vaig saber que el tenia, quan el vaig veure palplantat, mirant-me, des del mig de la meva terrassa. I també quan li he dit que l’altre, el més gran, un dia me’l vaig trobar passejant amb una altra dona al carrer i em va venir a saludar.
Dues dones soles, deia, construint-se durant una temporada llarga, assumint que res feia apuntar que poguéssim acabar tenint fills ni l’una ni l’altra. Semblava mentida, eh, que els camins ens haguessin de dur per aquí. Tampoc és que fóssim amigues, no sopàvem juntes, però era millor que això: ens teníem. Jo em sentia segura si ella era a casa i viceversa.
I avui mira, tenim nenes d’edats paregudes. Quina gràcia, que ens hàgim trobat a París. A veure si algun dia podem coincidir amb les xiquetes, ens hem dit. I que juguin. Tot i que les dues hem sabut que poden tornar a passar sis anys fins a una altra retrobada. Cap de nosaltres viu ja a Barcelona. La força gravitatòria d'una gran ciutat se t'engoleix, la centrífuga te n'expulsa, que és el que ens va passar a nosaltres.
Veure la G. m’ha provocat un impacte més gran del que m’esperava. No és algú a qui enyori. Només em ve al cap de tant en tant, quan alguna cosa me la recorda, a ella o al moment aquell de les nostres vides. Però en acomiadar-m’hi a les escales de la Place Émile-Godeau, baixant de nou tota sola per la Rue Ravignan, m’ha inundat una sensació profunda de nostàlgia. Un cert mareig atemporal, un buit molt gran: sis anys plegats sobre si mateixos com un forat de cuc, jo caient-hi endins.
Prendre consciència d’això, de la irreversibilitat, de l’entropia anant sempre, sempre a més, és el que m’ha marejat i s’ha enganxat de la mà de la pena. Si el poguéssim travessar, només un dia, aquest forat de cuc, estimada G., sí que vindria a la teva terrassa i faríem un vi i parlaríem sobre el que sabem ara: que tindríem dues nenes, que es dirien igual en diferents idiomes, que no som tan lluny, i que la vida deu saber el que es fa.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
