Dissabte a la nit vaig sortir. No surto gaire, per la nit, vull dir, a ballar, etcètera. I en aquella festa, on la mitjana d’edat estava per sobre de la meua, vaig fer l’exercici d’estirar del fil de la situació del grapat d’individus que estàvem movent, amb més o menys gràcia, els cossos a ritme de la música.
Era el reclam. Si no sé segur que la música m’agradarà, no hi vaig. Una altra cosa és que pugue anar-hi, que normalment, no. Però tornant al tema: fotria la mà al foc que allà hi havia més drames que persones.
Li vaig dir a una amiga (no sé en quin moment es traspassa la línia de coneguda a amiga; en qualsevol cas, en una nit com aquella, era la meua millor amiga) mentre mos bevíem l’enèsima cervesa: jo avui tinc un drama personal, però mira, aquell noi d’allà va enterrar el pare fa dos mesos, aquell altre, el sogre, aquell té la dona a l’hospital i francament no sé què hi fa aquí (sí, també érem allà per jutjar, igual que se’m jutja a mi), aquell té problemes greus a la feina, l’altre ha vingut tot sol, i així —perquè als pobles tothom ho sap tot de tothom, o una aproximació—, un reguitzell llarg de panorames.
Quan tens vint anys penses que la gent més gran sap viure. Quan en tens quaranta o cinquanta i mires al teu voltant descobrixes que tothom arrossega algun dolor agut, no parlo del genoll. Tothom está una mica trencat. Una pena que fa tant temps que t’acompanya que li podries posar nom.
Ho sé perquè ja fa setmanes que em dedico a observar-ho amb atenció. Potser em passa allò que passa a les embarassades, que només veuen altres embarassades pel carrer. O quan vas en crosses, que només veus altra gent que va en crosses. O potser només hauria de començar a sortir a córrer.
Però aquella nit em va semblar que tots estàvem participant en una mena d’experiment estrany. Agafar persones amb motius objectius per estar tristes, posar-les en una sala amb música molt alta i veure què passa. Pel que vaig poder observar, passava que bevíem.
Esta setmana llegia que l’autora de Persèpolis s’ha mort de tristesa. Perdoneu-me la frivolitat: tant de bo la meua família, quan em mora jo, digue que m’he mort de fàstic, d’avorriment o de riure. Tant de bo de riure. D’un atac de riure. Fa tant que no em passa.
Este dissabte ja sabia que no em passaria i tot així, vaig voler sortir igualment. Me sembla que és el que fa la gent que està trista: buscar l’alegria desesperadament. Ja sigue gràcies a la música altíssima, que et face sentir alguna cosa forta, alcohol, material sintètic, afalacs de desconeguts o una combinació de tot el còctel per escapar d’un mateix.
Tots sabem que estem buscant l’alegria en el lloc equivocat. Però qui es vol morir de tristesa. De tristesa no, família.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
