L’altre dia vaig anar a fer una xerrada a un institut de secundària on havien llegit la meva novel·la A casa teníem un himne. L’institut era en un poble de les Terres de l’Ebre on, recordem, el català és la llengua vehicular, amb un 67% de la població que el parla habitualment en tots els àmbits de la seva vida, sent la zona de Catalunya on més es parla (tot i que fa només cinc anys aquest percentatge era del 72%). És important remarcar que aquesta era la demografia de l’alumnat, molts d’aquí i uns quants nouvinguts, però pràcticament tothom catalanoparlant.
Hi havia dues classes de batxillerat presents, dividides en dues bandes de cadires amb un petit passadís al mig i una última fila amb un cadira que quedava al just centre del passadís; com als autobusos. Aquella cadira l’ocupava un dels alumnes, que seia amb les cames ben obertes, al meu davant, al fons.
La gran majoria dels alumnes van estar encantats amb l’obra, no sé si queda gaire bé que ho digui jo mateixa, però això és el que em va traslladar la professora, que els havia encantat, etcètera. A tots menys a un. Ja imagineu per on vaig. No passa res, pot no agradar-te un llibre, evidentment, per mil motius, i no era tampoc aquest l’objectiu, entenc, de la professora que el va proposar. És més, a molta gent pot no agradar-li una obra i explicar-ne els arguments i molt probablement ens posarem d’acord si la crítica és constructiva.
El que em va preocupar, com deia, no va ser que la novel·la no agradés a tothom sinó que la primera pregunta del grup fos: "¿Per què no vas escriure en castellà per arribar a més gent?". Correcte, la va fer aquell noi del posat eixarrancat, que la duia preparada de casa i que la va pronunciar amb el mateix accent exacte del mateix subdialecte que parlo jo. A la qual cosa vaig respondre que escrivia en la meva llengua perquè era la llengua en la qual penso i sento i m’expresso millor, evidentment. I que en relació a això d’arribar a més gent, era molt fàcil d’entendre: els meus llibres s’han venut trenta vegades més en català que en castellà.
La segona pregunta també me la va fer el mateix noi i, en aquest cas, vam deixar el tema de la llengua de banda per abordar el tema del paper de les dones: "¿Per què a una alcohòlica i drogoaddicta com la Marga li fas un final tan feliç?". Em va sobtar que veiés aquest personatge d’aquesta manera (vaig demanar-los que es fessin per a ells mateixos la pregunta de quanta gent d’aquella sala havia fumat porros esporàdicament o habitualment, i si havia consumit alcohol esporàdicament, socialment, o si en consumia regularment per diversió o per evasió i si es consideraven, a ells mateixos o als companys que ho feien, uns alcohòlics i uns drogoaddictes).
El que em va alarmar no va ser tant la interpretació que va fer del personatge sinó el fet que, segons ell, no meresqués un final feliç. ¿Si hagués estat un noi, el personatge del llibre, li hauria tolerat aquell mateix comportament, o tampoc? Em pregunto si també li devia trobar malament que tingués diferents parelles sexuals.
La resta de la xerrada es va estar literalment mossegant el nuset del dit índex, com fent-se callar per no emprendre’m, i movent nerviosament la cama. A pesar que només va ser un dels cent alumnes que vaig veure aquell matí i que van ser educats, amables, curiosos, tímids, alguns desinteressats, d’altres entusiasmats, aquell u per cent em va deixar preocupada. No enfadada: preocupada. I trista. ¿Per què alguns nois joves senten que han d’avaluar la conducta de les dones? ¿Quins relats consumeixen perquè una dona imperfecta els sembli intolerable? ¿En quin moment el judici moral substitueix l’empatia?
Per pura estadística, en aquell grup havia d’haver-hi més alumnes que pensessin paregut però que preferien no portar la veu cantant, tot i que tant de bo m’equivoqui i en fos una mera excepció. És ben sabut que cada dia hi ha més nois joves, nens, que segueixen gurus d’ultradreta a les xarxes, que menystenen les dones (i també hi ha dones que es menystenen a elles mateixes —l’altre dia llegia la notícia que un 30% de noies de la generació Z creuen que han d’obeir els marits), que menystenen el seu propi idioma, que creuen en la meritocràcia sense context, etcètera.
I dic trista i preocupada perquè és alarmant la facilitat amb què idees simples, que divideixen el món entre qui mereix i qui no, entre els bons i els culpables, troben camí entre els joves d’avui, no només aquí sinó arreu d’Europa i en tants altres llocs del món, en sintonia amb un discurs més gran que ja s’obre camí governant a cop d’intimidació.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
