Si volteu per l’Illa Diagonal hi trobareu tres perfils de persones: joves encorbatats que treballen a les oficines de sobre, senyores de la part alta que fan cara de no haver patit mai i ebrencs que viatgen amb l’Hife, que aparca allà al costat. No cal ni dir a quin grup pertanyo.
Arribo amb sis hores d’antelació a una cita de feina, una mica per no fer tard, una mica per tenir temps de recordar la que era la meva vida fa uns anys. La cita en qüestió és a prop de la Sagrada Família. Havent dinat, hi vaig tirant i faig cap a una cafeteria propera que se les promet tranquil·la per intentar treballar fins que sigui l’hora. Estareu d’acord amb mi que amb l’aire condicionat massa fort i rebombori de fons ens comença a botar l’ull. Així que decideixo asseure’m a llegir en un banc del parc —o més aviat hauria de dir mostra o succedani de parc: el parc menut d’Amposta és més gran que aquest que hi ha davant la Sagrada Família.
Hi ha més mosques que coloms, que ja és dir. Tots els bancs estan ocupats, així que m’acomodo al costat de l’única persona que llegeix un llibre. És una noia estrangera. Al banquet de davant hi ha un home local d’uns cinquanta anys que a mi personalment em faria angúnia de fregar amb el braç per error a dins del metro, per fer-vos-en una idea, acaramel·lat amb una jove guapa i esvelta i de pell bruna d’aspecte llatinoamericà. Pertot bamba gent que contempla el monument com si fos algú famós, aliè a la resta de l’entorn: els cotxes, les altres persones, els coloms, la tristor dels arbres, les burilles entre els matolls. Tothom amb el coll corbat mirant sense cap pudor com qui mira algú que saps que no et pot tornar la mirada.
Passen tot de xics guapos que parlen anglès i fan cara d’estar-se uns dies a la ciutat fent una formació organitzada per la multinacional on treballen, i per un moment oblido que ja no tinc la seva edat, que ja no podria —com hauria fet en una altra vida— integrar-m’hi i semblar una persona interessant, una jove simpàtica amb inquietuds i una carrera prometedora per endavant. Una mare asiàtica, aquesta sí, jove com ells, gronxa atabalada un bebè de quatre mesos que brama, al meu parer, perquè va massa tapat, però no goso dir-l’hi. Ho ha d’aprendre ella sola com ho vaig fer jo. Per bé que soc en un parc, fot una olor insalubre. Una intensa pudor de mort. Potser hi ha un colom descomponent-se sota el banquet, o una rata oberta entre les plantes del darrere. Reconec l’olor de mort per eliminació, perquè és un tuf que no s’assembla a res més, i, tanmateix, l’olor de mort no la conec.
Ara ha passat una dona corrents i he aixecat el cap espantada com si vingués a per mi. Això m’ha fet recordar que un dia de fa molts anys jo també corria amb malles pels carrers de Barcelona com si fos una cosa normal, com si fugís de mi mateixa o perseguís qui voldria ser i de sobte vaig sentir algú que cridava Compte! I tot seguit un gosset petaner va sortir propulsat cap a mi per la força centrífuga en endur-me amb les cames el cordell que el lligava. Un cordell llarguíssim i prim com un fil en una vesprada fosca de finals d’octubre. Després un colom amb un parrup amenaçant ha vingut a dir-me ¿Què, tu? ¿Quan marxes?
Ja al tard, esperant per pujar al bus que ens torna a casa, als ebrencs ens cau un xàfec de mil dimonis. El conductor troba a bé continuar llegint els codis QR un per un amb el mòbil, —ai és que no l’agafa, ara sí—, ell des de dalt del bus, la resta, fent cua (alguns amb paraigües, d’altres sense, encara que tant és perquè el xàfec és monumental i l’aigua que baixa per la vorera ens arriba al genoll), en lloc de deixar-nos pujar ràpidament i passar llista un cop asseguts als seients. L’oligarquia de l’home amb uniforme. Una vegada tothom a dins, el bus sembla un camp de batalla: gent traient-se les samarretes, aigua caient a raig pels camals, roba estesa als seients, cares desencaixades, tothom tremolós, una mica ofès, una mica resignat, tirant a com sempre.
Era dijous a la nit, semblava un presagi. Potser algú dels que érem en aquell bus perdria la collita, el cotxe, el que tingués als baixos de casa, al magatzem o a la botiga amb els aiguats del diumenge següent al Delta. Cap de nosaltres perdria la vida. Però no ho sabíem encara.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
