De cop vas en xancles i t’has tornat a posar aquell vestidet de tirants roig amb floretes blanques que ta mare fa anys que et diu que hauries de llançar, per descolorit. T’hi resistixes. Te fa honra. I en vore’t les cames tan blanques t’has abocat a prendre el sol. No saps a qui vols agradar, potser és a tu.
L’altre dia el teu marit et va regalar un ram de tulipes que ara es marcixen a la taula del menjador. Penses en les que compraves al Lidl de París. Una part de tu encara passeja un dia per setmana per aquell carrer ple de perruqueries afro per comprar un ram de tulipes a tres euros i fer d’un quarto estrany un lloc habitual, estimat. Einstein va demostrar que no hi ha un ara universal. Té sentit, llavors, que pugues habitar dos llocs a la vegada.
I l’altra part s’adona que som a les portes de l’estiu, que la xiqueta vol que la dugues a la platja a jugar amb l’arena i que t’inventes contes nous, que els hi expliques, l’un darrere l’altre. “Jo vull un conte de boca” (en diu així, dels contes que no tenen suport en paper, dels que t’inventes) i et costa tant, tant, arrencar el cervell d’allà on sigue que passeja —un altre present— per pensar una història que la motive, que sigue suficientment llarga, que tingue sentit. ¿Deu seu això, la gimnàstica mental?
No és que haiguen esclafit les flors del jardí, és que la mitat ja s’han mort i no tornareu a vore-les fins a l’abril de l’any que ve. ¿És possible que et florís tota la primavera concentrada en un sol mes, lluny d’aquí? ¿Vindrà l’estiu amb la seua xorra a sacsejar-te les espatlles i bramar-te fes lo favor d’aterrar? No, no vindrà. La sopor ja és aquí, instal·lada.
S’espera una canícula històrica. Segons la termodinàmica, només quan hi ha calor distingim entre passat i futur. Sense diferència de temperatura, el temps no tindria direcció. I tu, flotant, dins d’un present que la física ni tan sols reconeix com a real.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
