Que Déu mos lliure de tots los mals

Una cosa és no voler fer de terapeuta de ningú, i una altra és pretendre que l'amor passe per una entrevista de faena

Foto: Elena Helade
Foto: Elena Helade

L’altre dia, parlant amb una amiga (només tinc amigues llestíssimes), m’explicava

que havia conegut un noi “molt adequat”. Ara no sé si va dir adequat o compatible. O potser només disponible. Emocionalment madur. Feia teràpia. No fumava. No parlava malament de l'ex. Li agradava caminar, però sense convertir cada passeig en una metàfora de la vida. Ni graciós ni seriós. Volia fills, però era flexible. No era gelós. Contestava els missatges. Era prudent. Vestia neutre i es canviava cada dia de roba. Tot en ordre. Només hi havia un petit problema: no tenia gens de ganes de tornar-lo a vore.

“Perquè, mira, jo, és que en això de l’amor, per menys de tot, res”, me va dir. Per més que hagués comprovat més d’una vegada i més de dos que un enamorament li podia rebentar la vida. Sempre un xàfec tan inoportú. I que últimament l’algoritme només li plantava al davant vídeos de red flags de les quals s’ha de fugir a la primera de canvi. No és que no hi estigue d’acord, eh, em deia, però quan t’has enamorat de veritat, després, per menys, ¿on vas? És com menjar sense sal. Cerveses sense alcohol.

Jo li vaig replicar una miqueta, tampoc massa perquè no es pot contradir la ciència (les decisions sempre es prenen amb el cor, i el cervell després ja troba les maneres de justificar-les). I perquè una cosa és no voler fer de terapeuta de ningú, i una altra és pretendre que l'amor passe per una entrevista de faena. Hi ha coses que s'han de preguntar abans, d’acord —si està emocionalment disponible o qualsevol altra cosa que ara mateix l’algoritme considere que s’ha de saber abans del primer cafè. Però arriba un moment que tota aquella informació pesa menys que una sensació completament irracional.

És que ara, deia ella, la gent entra al Tinder i, igual que una busca una faena flexible i sense renúncies, una mascota sense haver de sortir quatre vegades al dia a passejar-la o fills sense deixar d’anar a festivals, busca un amor sense intensitat, ni vulnerabilitat ni conseqüències. I sobretot, que sigue indolor. És el mateix que esperes quan vas al ginecòleg, si t’hi fixes.

De fet, té tot lo sentit: ¿qui, amb dos dits de front, i que tingue una vida estable, relativament feliç i tranquil·la, s’arriscaria a deixar entrar per una escletxa una amenaça tan gran en la seua estabilitat mental? Potser no és que mos haguem tornat freds; potser només mos hem tornat prudents. Escarmentats. Còmodes. I, després d'una certa edat, ja no busquem l'amor de la nostra vida. Busquem l'amor que menys probabilitats tingue de destrossar-mos-la.

Que déu mos lliure de tots los mals.

Menys d’un.

"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.

Heart
Desa la publicació
Data de publicació: 07 de juliol de 2026
Última modificació: 07 de juliol de 2026
Subscriu-te al butlletí de Catorze
Enviem cada setmana un tast de cultura i literatura en català per correu electrònic.
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi